Pensió completa
La setmana passada vaig estar de vacances amb la meva filla. Buscant la màxima comoditat i no haver de pensar en res més que no fos quin biquini posar-me o triar entre un mojito o sangria, vaig decidir reservar una habitació d’hotel a la costa catalana. Quina experiència! Podria fer un estudi sociològic amb tot el que vaig viure i veure. Ens vam instal·lar en règim de pensió completa, sense saber que l’adjectiu complet en aquesta accepció en realitat vol dir que està inclós tot menys la beguda, del tipus que sigui. Potser ja ho sabíeu, però jo estava convençuda que això ho hauríen d’especificar quan fas la contractació. Tenint en compte que estem al juliol, no es tracta d’una qüestió intrascendent, ja que necessites beure més sovint, per gust però també per no deshidratar-te. Com a resultat, em vaig trobar que si volia beure aigua durant el dinar o el sopar, l’ampolla d’aigua de litre tenia un preu més alt que el caviar: 2,50 euros. Desconec quan m’hagués sortit una ampolla de vi, però us ho podeu imaginar. De seguida vaig entendre per què em creuava als ascensors amb gent carregada no amb maletes, sinó amb bosses de supermercat plenes d’ampolles de plàstic camuflades.
Tanmateix, no va ser l’única cosa de la qual em vaig adonar durant els dies de relaxació. També vaig certificar que la humanitat està abocada sense remei a la seva extinció. Si no em creieu, només cal que us apropeu al bufet lliure d’un hotel a l’hora d’esmorzar, dinar o sopar. Quina gula, quina bogeria per arreplegar menjar com si no hi hagués demà. I això que el personal reposava constantment les safates. No caldrà una guerra per matar-nos, sinó continuar menjant d’aquesta manera. En conseqüència, és comprensible entendre que un 70% dels turistes amb qui vaig compartir àpats aquells dies tinguessin un greu problema de sobreprés o directament obesitat, tant adults, joves com infants. La proporció era esfereïdora. Ja diuen que és una pandèmia, però fins que no t’ho trobes tan a prop, no t’adones de la seva trascendència.
I això que el menjar no era res de l’altre món, la veritat, però poc importava. El fet era que podies repetir tantes vegades com volguessis. Com hipnotitzats, anaven i tornaven sense parar de la taula a l’aparador. Encara que fins a cert punt, és comprensible, ja que el quètxup era boníssim. Amb quètxup tot tenia millor gust.
I si no ens morim d’una indigestió, tranquils que ho farem cremats a la platja. Seguint les indicacions de la meva dermatòloga i del sentit comú, la meva filla i jo hi baixàvem després d’esmorçar, prop de les 09.30 del matí i ens hi quedàvem fins a les 12.00, fins que el sol anunciava l’inici de les pitjors hores per prendre’l. Doncs, bé, mentre tornàvem a l’hotel, tots els dies sense falta ens vam creuar amb la resta de població que caminava cap a la sorra daurada com si la en realitat fos or. Evidentment, era difícil fer entendre a la meva filla que no estàvem fent res malament, que nosaltres eren les assenyades. Sort dels gelats i de l’actuació del mag de tercera de l’última nit. Si no, no hi tornaria.