‘Like i match’!
Una persona nova apareix a la teva vida. Mare meva, què atractiva! Quines fotos més boniques! Fa escalada i fa surf! És capricorn, i a sobre li encanten els gats! I heu fet match!
Mesos després, t’adones que res del que havies imaginat era com esperaves. Resulta que és més amant dels gossos, quan tu els hi tens al·lèrgia. I a sobre caça, mentre que tu no menges carn i ets membre d’una organització que vetlla pels drets dels animals. Quin desencant.
La frustració i la desesperació, són sentiments que poden aparèixer arran d’aquesta desil·lusió; obrint la porta a pensaments com: «no soc mereixedora de ser estimat/da», «tots/es són iguals!», «un altre fracàs pel repertori», i «seguimos para bingo».
Què ha passat?
Parlem de les expectatives! Són aquelles creences que estan formades a través d’allò que hem viscut, del tipus d’afecte que hem rebut al llarg de les nostres vides, de les normes, i del bombardeig dels mitjans socials. Es tracta d’aquella il·lusió, d’aquell anhel sobre com un creu que han de ser les coses: les relacions, les pel·lícules, els viatges, fins i tot les croquetes «tan boníssimes» que diu el teu amic que li fa la seva àvia.
Tot i això, haurem de dir que d’alguna manera, les expectatives estan bé perquè ajuden a poder crear i intentar assolir objectius com ara en l’àmbit laboral, social o acadèmic, entre altres. Les expectatives són la possibilitat que alguna cosa es generi i es desenvolupi.
Però hem de vigilar quan no estan equilibrades i parteixen d’un nivell massa alt, perquè sovint estan relacionades amb allò que esperem que ens oferirà l’altre. Si deixem créixer una idea en el nostre cap sobre com serà aquella persona o com ha de ser aquella relació, hi dipositarem esperances que segurament no es faran mai realitat.
Al principi de les relacions es generen aquestes expectatives, és natural. Somiem amb allò que ens agradaria compartir amb l’altra persona, allò que ens podrà oferir... Bé, desitgem trobar la nostra famosa «mitja taronja». Però, a mi aquí m’agradaria fer un petit incís. Aquest mite de la mitja taronja, realment existeix? Realment hi ha algú al món amb qui pots arribar a sentir que et complementa tan bé? Jo, sincerament, penso que no.
Aquella mitja taronja, ets tu mateix/a. Potser genero debat, però pensa-hi. Per què hauríem de necessitar algú per sentir-nos complets? Per què no pots sentir-te completa tu sola amb les teves aficions, els teus desitjos, les teves manies, etcètera? Penso que des d’aquest desig de trobar algú que et complementi, és d’on gran part de les expectatives neixen.
En les relacions de parella es posen en joc tres punts: el que un es pensa que mereix, el que espera de l’altre i allò que pot aportar. El resultat pot ser molt enriquidor, però pot ser que acabi per tensar massa el vincle fins a trencar-lo. Es poden esperar canvis i reaccions en l’altre que no succeiran, i aleshores afloren sentiments com la tristesa, la sensació de buidor... El patiment està en el fet que si aquestes es repeteixen i s’experimenten contínuament, poden desencadenar situacions destructives dins del vincle.
L’ideal és trobar un equilibri. Veure quina és la línia que separa una expectativa adequada de la que no ho és. Però, de quina manera ho podem fer? Quins són els tips?
És important que no ho passem desapercebut i caldrà treballar-ho. En primer lloc, ens hauríem de preguntar: què és allò que busquem de l’altre? Quins són aquells aspectes que per a nosaltres són rellevants? En segon lloc, cal veure si la persona encaixa amb aquests valors que nosaltres tenim al cap o si no ha estat mai així. D’aquesta manera, veurem si les nostres expectatives ens han fet passar una mala jugada i esbrinarem si ens han tapat els ulls per evitar connectar amb les nostres pors.
Però, potser el tip més valuós per mi és poder conèixer-te a tu mateix i entendre les teves dinàmiques. Saber què vols, què no, què necessites i què has de deixar anar. Cal aprendre de les frustracions viscudes, de les teves pors i de les teves inseguretats, per tal de ser tu la teva mitja taronja. Ens hem de convertir amb la nostra millor companyia perquè, en el moment que estiguem bé amb nosaltres mateixos, podrem estar bé amb la resta de persones que ens envolten. I tot plegat, ho farem sense expectatives ni idealitzacions.