Francesc Guillaumet Periodista

Diuen que aquesta tardor serà dura i tot apunta que no s’equivocaran de gaire els qui ho auguren. Els preus no paren de pujar, la inflació sembla no tenir aturador, Putin cada vegada juga més amb el gas que subministra a Europa (per cert, sembla que les sancions aprovades contra el seu règim no li fan ni pessigolles) i només Déu sap què passarà al tombant de les vacances. En conclusió, pinten bastos i els governs se les enginyen per fer veure que fan alguna cosa de profit per avançar-se als esdeveniments. A Espanya, sense anar més lluny, Pedro Sánchez va sorprendre dimarts passat amb l’anunci de nous impostos «excepcionals» a les energètiques, les gasístiques i els bancs. El raonament, d’altra banda és lògic: «Que el patiment de molts no sigui el benefici d’uns pocs». Funcioni o no difícilment es podia fer una declaració més d’esquerres que la que va fer el president espanyol des de la tribuna dels oradors del Congrés dels Diputats.

Serviran o no les mesures de Pedro Sánchez per neutralitzar la que ens ve a sobre? Senzillament no ho sé i si hagués de fer un pronòstic més aviat tendiria a pensar que no perquè les grans empreses se la saben llarga. Més o menys això és el que ha passat amb la bonificació de 20 cèntims per litre a la gasolina que el govern d’Espanya va aprovar l’abril passat per atenuar la pujada de preus del carburant. No cal ser gaire intel·ligent ni un expert en economia per veure que la gasolina i el gasoil van tornar a pujar, de manera que algú va aprofitar per fer la següent equació: el govern em força a baixar els preus, doncs jo els torno a apujar per guanyar el mateix. Ves que no sigui això el que passi amb aquest anunci de nous impostos a les energètiques, les gasístiques i els bancs (aquests darrers per compensar l’impacte de la pujada d’interessos que tindrà en els seus clients). D’entrada, però, cal valorar el gest de Pedro Sánchez. I és que ja fa molts anys (potser massa) que l’economia passa per davant de la política. És a dir, que els poders econòmics que ningú ha votat per sufragi universal passa per davant de la cosa pública. Si la política tendeix a recuperar el terreny perdut (i l’anunci de Pedro Sánchez també va en aquesta direcció) potser seran més governs els qui s’ho pensin a l’hora de prendre o no determinades mesures que ara potser no es prenen per no irritar els grans poders.
 
Seria molt deshonest per la meva part fer una anàlisi d’Andorra perquè no ho conec prou bé, però sí que el puc fer d’Espanya, i per extensió de Catalunya, tot i que el poder real no és a Barcelona, sinó a Madrid, i per això en aquest cas cal parlar de la capital de l’Estat. Durant massa anys les mateixes oligarquies han vampiritzat el poder a Espanya. De fet, gran part del procés català s’explica amb aquest context, ja que hi va haver un moment en què les elits catalanes, empeses pel poble, això sí, van aixecar el dit per demanar compartir aquest poder. La resposta ja se sap quina va ser. L’Estat està dominat pels grans poders econòmics i fàctics que tenen influència al voltant del BOE (Boletín Oficial del Estado) des de fa dècades i que s’acostumen a moure per la Llotja del Bernabéu. Abans potser per la plaça de bous. Allí sí que hi ha poder. El del Camp Nou només és estètica. Doncs bé. Hi haurà algun governant que s’atrevirà a legislar per sobre d’aquest poder econòmic? Hi haurà algun gestor de la cosa pública, a Espanya, França o Alemanya, que pensi més en la gent que guanya sous misèrrims de 1.000 euros que en els interessos de les grans corporacions que alhora s’aprofiten de tenir la gent collada amb sous baixos? Si hi fos segurament seria un gran governant. I no es tracta de ser comunista, ni de ser socialista, ni liberal, ni conservador. Es tracta de fer una esmena a la totalitat al funcionament d’una societat que a partir de la tardor veurà com amb els seus 1.000 euros (1.500 a tot estirar si té sort) haurà de pagar el gas i la llum a un preu molt més alt del que ja paga ara després de mesos de pujades. Un ciutadà o ciutadana que també haurà de fer front a una hipoteca més alta perquè els interessos també pujaran i a més a més haurà de pagar el mòbil, l’internet, l’escola o les extraescolars dels fills, la seva roba i la de tota la família... Bé, els 1.000 euros o 1.500 de què parlava fa una estona ja s’hauran esfumant. M’hi deixava el menjar, és clar. Aquesta mala costum que tenim molta gent de voler posar alguna cosa sobre la taula. Evidentment també pujarà i s’haurà de comprar al preu que valgui. Torno a dir. Hi haurà algun polític valent que sabrà capejar el temporal amb mesures que serveixin per posar fre a tota aquesta voràgine de preus. Algú que sabrà explicar que la guerra d’Ucraïna ho ha accelerat i complicat tot en excés però que la tendència ja ve de llarg? Algú que sigui capaç d’entomar aquest envit sabent que tindrà tots els grans poders en contra? Si hi fos, si hi hagués aquest algú segurament seria un bon governant, un gran polític i sobretot, una bona persona. I és que de fet també en fan falta perquè les coses puguin funcionar raonablement bé i amb una certa ètica.