Bananes
Diu Letty Cottin, periodista i destacada activista social: «Oprimir els homes, és una tragèdia. Oprimir les dones, és una tradició». Totes les dones tenen dret a decidir sobre el seu cos i sobre si desitgen tenir fills i quan volen que això succeeixi.
La meitat de les dones viu en països on l’avortament està prohibit o no és una opció accessible per a elles. I aquesta problemàtica no sembla anar més que a pitjor. Un exemple: el mes passat, el Tribunal Suprem dels Estats Units va donar un repugnant cop de martell derogant una llei amb 50 anys de vigència que garantia a les dones el dret a l’avortament. Aquest absurd legal les deixa en una execrable situació de vulnerabilitat.
Gairebé la meitat dels avortaments practicats en el món són insegurs, incloent-hi pràctiques que utilitzen mètodes altament arriscats, com la inserció de cables o agulles en el cos de la dona. Els avortaments insegurs maten prop de 50.000 dones cada any. L’accés a un avortament segur constitueix un dret fonamental de tota dona. La seva supressió provoca la violació de múltiples drets com a la salut, a la intimitat, a l’autonomia o a no patir ni violència, ni discriminació.
L’oficina de l’Alt Comissionat dels Drets Humans de l’ONU, en la seva declaració sobre el procés del Comitè per a l’eliminació de la discriminació en contra de les dones més enllà del 2014 diu que s’ha de fer una distinció entre legalitzar l’avortament en uns certs casos i eliminar totes les disposicions punitives. També va establir que: «Els Estats han de legalitzar l’avortament almenys en casos de violació, incest, amenaces contra la vida i/o la salut de la mare, o en casos de severa malformació fetal, així com proporcionar a les dones l’accés a serveis posteriors a l’avortament que siguin de qualitat, especialment en casos de complicacions derivades d’un avortament en condicions de risc. També han d’eliminar les mesures punitives existents».
A països com Hondures, Nicaragua, El Salvador, Haití, República Dominicana, Malta, El Vaticà o Andorra l’avortament continua estant penat. Això suposa que 90 milions de dones en edat reproductiva, el 5% del total mundial, no tenen a dret a decidir sobre el seu embaràs. Pràcticament, un 50% del total de les dones en edat reproductiva viuen en països on l’avortament està fortament restringit. Algú ha dit república bananera?
Paradoxalment, el fet d’imposar restriccions a l’accés a un avortament segur, no suposa una reducció d’avortaments, sinó un increment de dones i nenes que es juguen la vida perquè se’ls practiqui un avortament en unes condicions d’altíssims riscos sanitaris. Cada any un de cada quatre embarassos acaba en avortament. La taxa d’avortaments, però, no és tan diferent entre els països en els quals està prohibit i els que no, sent del 37% als primers i del 34% en els segons.
Andorra és un dels pocs països en els quals l’avortament està prohibit en tots els casos. Exercir aquest dret està castigat amb fortes penes de presó, fins i tot en el cas que la vida de l’embarassada estigui en perill, hagi estat violada o hi hagi malformacions en el fetus. Aquest fet obliga, cada any, a centenars de dones del país a viatjar a Catalunya o a França per a poder interrompre el seu embaràs. Pot ser que també siguem campions en producció bananera sense saber-ho? Entraria això en la comparació amb Mònaco?
La nostra nefanda política és tan restrictiva que el Govern ja va presentar càrrecs per difamació contra l’activista Vanessa Mendoza Cortés després d’expressar la seva preocupació pels drets de dones i nenes d’Andorra davant el Comitè de l’ONU per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona l’any 2019.
El Comitè per a l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona (Cedaw) segueix amb «preocupació» les «mesures desproporcionades» que el govern andorrà ha pres contra Stop Violències i Mendoza, i en els seus informes Andorra apareix al costat de Bahrain o Turquia. Més bananes, si us plau! La mateixa Mendoza és ben explícita quan diu «vosaltres veniu a comprar oci i perfums, nosaltres anem a Catalunya a comprar drets».
La pregunta que cal fer-se és: per què passa això i com es pot resoldre el problema? La resposta és simple: amb només la signatura d’un dels coprínceps ja es podria canviar la llei, tal com va passar amb el divorci o la reproducció assistida. Fa 10 anys ens semblava inviable que una parella del mateix sexe es pogués casar i ara pot. El problema és l’avortament, perquè és l’únic que afecta només les dones. Bananes?
A la banda episcopal no cal ni pensar demanar-li res sobre la solució, però i al copríncep francès? Monsieur Macron, què tal si exerceix la seva prerrogativa sobre aquest «elefant a l’habitació» i estampa la seva firma per tal que les dones que viuen al nostre país puguin exercir els seus drets d’una manera normal, lògica i democràtica? On y va? C’est très courageux de crier bien fort la défense des droits des ukrainiens, mais les femmes d’Andorre, elles, en ont aussi des droits, et vous, «môssieu», vous n’êtes pas coprince de l’Ukraine mais de notre Principauté. Mr. Mélenchon, qu’en pensez-vous?
I al senyor de costums feudals de frontera avall només recordar-li les paraules de la Marta Alanis, fundadora de Catòliques pel Dret a Decidir: «Estem a favor de la legalització de l’avortament perquè les catòliques també avortem». O també el que deia l’advocada, defensora dels drets civils Florynce R. Kennedy: «Si els homes poguessin quedar-se embarassats, l’avortament seria un sagrament».