Què és escriure?
És un èxode de paraules que m’habiten, un restaurar incògnites incongruents i proposar preguntes; conciliar verb, subjecte i predicat d’una bogeria assenyada; conjugar el pit i el front. És descobrir qui soc i què sento; despullar-se en la intimitat i de sobte obrir les portes de bat a bat per un grat aliè. A estones ho faig amb delit, a estones amb dol, però sempre amb veritat.
Un text és el resum de debats amb amics, anècdotes, oniria i aprenentatges. És encriptar missatges i amb enginy trobar l’estany que soldi fantasia i reflexió. Creuar idees que facin saltar els ploms, que captivin o remoguin. És una mostra d’essència i un relat d’existència.
I jo que soc contestatari, llenço proclames, però no soc ingenu ni brindo al sol, i la meva sàtira és aposta i proposició; com deia la iaia és «el mazo dando». I faig fluir un riu discursiu roig i ferritic on no hi desemboquen mai mitges tintes. I l’a priori és ben senzill: o caixa o faixa, sense bellesa cosmètica ni reflexió buida i pueril. Recordo que vaig dir-li a la Victòria (qui proposa i edita), que sortir a la palestra em feia respecte, però l’oferta no es podia rebutjar: llibertat total. I sé que a vegades en la intimitat es penedeix del foc a discreció, però entona el mea culpa i em deixa jugar amb les paraules, com quan es deixa que un nen jugui al sorral. I faig provatures, i faig castells preciosos i a vegades els ensorro; però mai, sota cap pretext, m’enduc res a la boca, ja que tant la sorra com les paraules s’indigesten.
I a tu lector, et convido a seure al seient del conductor dels meus ulls i conduir pel camí per on discorro i a apercebre els senyals emocionals que planto a la vorera i saltar-te’ls i fer el teu camí dins del meu.
L’escriptura no és un acte deliberat i conscient, és un vomitar que alleugera, però que sovint refluxa i fa mal al pit. Es tracta de ser un mèdium entre un jo que enraona emancipat i un altre jo que tecleja posseït i eufòric. Escriure és ara o mai: la ment evoca exabrupte una paraula, una frase o una idea que has de capturar al moment. I cada una d’elles porta la seva melodia, el seu color i la seva olor, i tu escoltes, contemples i tastes, mentre apressa prens nota de tot, però sempre s’extravia i es perd; forma part del joc.
I escric, i quan ho faig salten espurnes d’amor que llampeguen roents i al ventre s’injecta l’adrenalina d’una caiguda lliure. I lliure salto a ulls clucs a cercar un final a aquella història que m’enganxa i em sorprèn, i els personatges prenen vida i jo els deixo fer i em sento espectador, jutge i part. I simplement m’assec i observo com les ànimes dansen alienes; i jo les faig ballar i ballo amb elles.
També filosofo, i m’agrada la filosofia perquè és la poesia de la ment. I que és la poesia sinó una bogeria que enlluerna i emociona? Aquell lloc on criden els ulls, maten les mirades i somien les mans. Aquell exercici d’irracionalitat que commou i emociona. Aquell desordenar petits trossos de realitat existents fins que commouen i torben l’esperit.
Hi ha dues formes d’escriure, per a tu i per a la resta, la segona busca comunicar, expressar, commoure, fent partícip a l’interlocutor. La primera és caòtica i prosaica i busca expiar, purgar i alliberar. Podríem dir que ambdues són terapèutiques. Escriure és un bàlsam, com ho és l’amor i quan el tema és l’amor i és un amor que fuig, és epitafi i sepultura. I quan fuig ferint: catarsi i purificació.
Els sentiments, obsolets un cop plasmats, ja no són meus, són nostres, vostres, seus. I ara que no hi ha boira al cap i cremo el querosè i sento com les arestes de les ales parteixen el vent en dues meitats. Ara, que ja no embriago els meus sentits ni ofego l’ansietat, ni m’amago dins d’una boira albina, ara que, desferit ja no em dibuixo cap diana al pit.
Ara, ara escric.