Judith Santos Astrofísica

La primera vegada que vaig sentir que alguns dels estels que veiem avui dia van morir fa milions d’anys vaig pensar que em prenien el pèl. Llavors, quan mirem al cel, veiem el passat? Aquesta idea, que resulta certament inquietant i que pot semblar que s’apropa a la ciència ficció, és la clau que ens obre la porta a la història de l’univers. 

Posem fil a l’agulla! Resulta que la llum és una gran viatgera. Recorre l’espai a una enorme velocitat, de fet, va tan i tan ràpid que res a dins la Terra es mou tan de pressa. Els estels són la font d’aquesta llum i es troben molt i molt lluny de nosaltres. Això vol dir que la llum que radien, malgrat viatjar ràpidament, trigarà un cert temps en recórrer aquesta gran distància, fins i tot pot trigar anys! Per exemple, l’estrella més propera a la Terra després del Sol és Pròxima Centauri i es troba a 4,2 anys llum. Això vol dir que la seva llum viatja durant 4,2 anys fins que arriba al nostre planeta Terra o el que és el mateix, veiem Pròxima Centauri com era fa 4,2 anys. És a dir, que aquesta nit quan es faci fosc i mireu el cel, el que veureu és una fotografia de l’Univers tal com era al passat. Així doncs, com més distants són els objectes que observem, més triga la seva llum a arribar-nos i més retrocedim en el temps, amb la qual cosa, més vells són. Però existeix un límit del qual podem observar i del qual no. Hi ha objectes més llunyans dels quals no ens arriba la seva llum i no en tenim cap informació, per tant, queden fora del nostre abast d’observació. Tot allò dins la bombolla del que sí veiem és el que es coneix com Univers observable. 

Aquesta idea l’hem de lligar a l’expansió de l’Univers que és com un globus que porta 13.700 milions d’anys inflant-se. Si pintem una creu per situar-nos a nosaltres, en inflar-lo comprovarem que tot s’allunya. Com l’aire que entra al globus, a l’Univers es crea espai contínuament i això separa els cossos entre ells. 

Tot plegat es pot resumir en què l’Univers és el més gran que es coneix. Però com de gran és? És tan descomunal que per molt que ens l’intentem imaginar, sempre farem curt. Us convido a aturar-nos un instant i copsar la immensitat de l’Univers fent un exercici per ampliar horitzons. Tothom a punt? En marxa! 

Comencem des del principi. Som a Andorra, un país petitó situat entre muntanyes que forma part del planeta Terra, un dels vuit planetes que orbita al voltant del Sol, que és una de les 200 mil milions d’estrelles que habiten a la nostra Galàxia, la Via Làctia. Aquesta, alhora, es troba dins del Grup Local, juntament amb la galàxia d’Andròmeda i altres galàxies nanes. Allunyem-nos encara més! El Grup Local està contingut en el Supercúmul de Virgo i aquest és tan sols una porció del Supercúmul de Laniakea, que vol dir cels incommensurables en hawaià. Laniakea conté unes 100.000 galàxies i és un dels sis milions de supercúmuls que es calcula que existeixen al nostre Univers observable. Dit d’una altra manera, Laniakea representa un 0,4% del volum que podem observar. Si seguim més enllà, les galàxies ja no són més que partícules de pols i el que veiem és una xarxa de teranyines brodades per aquests supercúmuls galàctics. Un cop arribem als confins de l’univers observable, presenciem els indicis de llum provinent dels objectes creats durant l’origen de l’univers. 

Què en penseu? Ja ho diuen ja que som insignificants, oi? Doncs aquí en teniu una mostra. Pensar en tanta grandiositat pot provocar una mica de vertigen! Volar lluny com hem fet ens ajuda a relativitzar, de manera que el proper cop que alguna cosa ens ocupi la ment i ens tregui la son, hem de pensar que no som pas el centre de l’Univers. I mai millor dit! 

Sabem que el Big Bang va ser l’origen de la matèria, l’energia, l’espai i el temps. És en aquell moment on possiblement s’hi amaguin moltes respostes als nostres grans interrogants. D’aquí ve la importància d’explorar aquests primers instants de la creació de l’Univers. Al cap i a la fi és un conte del qual ens han explicat el principi però el final encara és un misteri.