Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Primer hem d’entendre que les nostres conductes van condicionades pel nostre estat anímic i aquest, al seu torn, és el resultat de la interacció entre el conjunt d’hormones i neurotransmissors que circulen pel nostre organisme. El seu equilibri és el responsable de la nostra serenitat i que puguem comportar-nos de manera uniforme, sense molts canvis bruscos. Això últim s’anomena homeòstasi i significa equilibri de manera constant i prolongat en el temps. 

Aleshores, l’enamorament ho trenca i crea un de nou, amb més quantitat d’hormones i neurotransmissors en l’ambient; funciona igual que les addiccions. El nostre organisme segrega dopamina, serotonina, oxitocina, etc., i aquesta elevada quantitat de químics explica el nostre nou comportament, ja que la paraula droga significa això mateix: la creació, modificació o alteració del comportament després d’haver consumit la substància o efectuat la conducta. En aquest cas estem drogats d’amor i per explicar-ho millor em centraré en dues parts del cervell: l’escorça prefrontal i el sistema límbic, ja que la primera és decisiva en la presa de decisions i en la planificació del comportament entre d’altres. Per la seva banda, el sistema límbic ho és amb les emocions, però igualment l’escorça prefrontal té connexions amb ell i amb més regions cerebrals. 

Per això mateix començaré explicant les funcions d’aquest sistema perquè és la base de l’amor, de l’odi, el rancor i la por. D’entrada, si per qualsevol circumstància se’ns trastorna, serem incapaços de gestionar les emocions o ni tan sols de reconèixer-les. Deixarem de tenir por o eufòria i ens tornaríem apàtics, quasi psicòpates, perquè entendríem les emocions, però no les podríem expressar. És a dir, sentiríem atracció per algú altre, però no ho podríem expressar ni amb somriures, ni amb cap mena d’afecte emocional. Per això mateix quan estem enamorats se’ns percep en la mirada, en la postura corporal, ens augmenta la temperatura corporal, etc. És inevitable, ho transmetem sense voler. Resumint, aquesta regió és la responsable de transmetre tota la informació a l’altra persona, no entén d’idiomes ni de cultures, s’activa i ho expressa tal qual, és un comportament totalment emocional, però tan poderós que bloqueja la part racional, anul·la temporalment l’escorça prefrontal. La desconnecta donant com a resultat la desinformació sobre l’altra persona perquè en aquest moment d’eufòria només ens preocupa gaudir del moment. És per aquest motiu que diuen que l’amor és cec, perquè no veiem més enllà del plaer. No tenim en compte si té fills, el seu estat civil, els seus antecedents penals, l’estatus social, la diferència d’edat, si viu lluny de casa nostra, la seva professió laboral... Només ens interessa la sensació de benestar o seguretat que ens transmet. Ens sentim complementats perquè magnifiquem les seves virtuts i minimitzem els seus defectes o les nostres diferències i paral·lelament, exagerem les nostres semblances. 

Recapitulant la informació, acabo de definir l’amor romàntic, la primera fase de l’enamorament que dura entre 80 i 100 dies, després el segueix l’amor madur, el que decideix si continuar amb la relació o per contra, abandonar-la. Tot i això, aquesta segona fase no és interminable, la seva durada és d’uns 16 mesos, el temps necessari per sentir que coneixem bastant a l’altra persona o, si més no, per intuir les seves reaccions i pronosticar el seu comportament davant situacions concretes. Explicat de forma resumida, es comença per l’amor romàntic i s’acaba per l’amor madur. En el primer es pensa que és de per vida, que tot és alegria i pau mental. S’idealitza  la persona, se l’adapta a les nostres creences i costums, però transcorreguts aquests 90 dies, l’escorça prefrontal recupera el seu estat natural i comencem a valorar la situació. La jutgem segons els nostres interessos personals i busquem una correlació entre les seves virtuts i les nostres, volem una harmonia comportamental. Certament, pensant en l’amor madur som conscients que la relació pot acabar-se en qualsevol moment i per qualsevol motiu, entenem que les persones evolucionen i de la mateixa manera ho fa la relació i no sempre ha d’anar cap a millor. Gràcies a aquest amor podem suportar i afrontar la separació sentimental de manera productiva o, com a mínim, sense perjudicar-nos mentalment. 

D’altra banda, a nivell evolutiu, la separació s’entén com una pèrdua de temps i d’energia perquè el cervell ho interpreta com haver invertit el temps de forma estèril. D’aquí la importància d’acceptar la situació i entendre que ha sigut una relació productiva perquè hem après què volem i què no desitgem en la nostra relació de parella. Si no ho fem d’aquesta forma és quan apareix el rancor, l’odi i el menyspreu cap a l’altra persona perquè inconscientment interpretem que hem perdut el temps. 

A continuació i per acabar l’article, reprenc les addiccions. Aquestes tenen el seu origen en el nucli acumbent, una regió del cervell que tracta totes les addiccions. Vull explicar com afrontar l’amor no correspós o la separació sentimental perquè ambdues situacions són una font de malestar. De segur que la millor manera de fer-ho és tractant-les com qualsevol altra addicció, amb l’abstinència total. Hem de desfer-nos de qualsevol cosa que ens vinculi a ella, missatges, objectes, no freqüentar els mateixos llocs, ni tan sols parlar d’ella. Es tracta de mantenir contacte zero perquè si no se’ns farà molt difícil superar-ho i, encara pitjor, es pot tornar en un pensament obsessiu igual que ho seria l’alcohol, el tabac o qualsevol droga il·legal. Després, és molt aconsellable fer exercici físic perquè d’aquesta manera l’organisme segregarà dopamina i tindrem més energia, motivació i les idees més clares sobre la situació actual i, per tant, ens ajudarà a superar-la. Igual que la dopamina ens centra en les virtuts de la persona, en aquesta ocasió ho farà en els seus defectes.