Francesc Guillaumet Periodista

Pensava que no en tornaria a parlar de la covid, però la realitat m’ha corregit i tornaré a reflexionar sobre la maleïda pandèmia que sembla que no ens vol acabar de deixar. Ho faré, a més, amb l’experiència d’haver passat fa poc el coronavirus, jo que em pensava que n’era immune amb les meves tres vacunes i el costum de posar-me sempre la mascareta en interiors. Vigilant molt i fent virtut de la responsabilitat, el virus em va venir a trobar fa dos dissabtes a primera hora del matí. Una febre que s’aproximava perillosament als 40 graus em recordava que havia resistit a set onades (perquè a Lleida en portem una més), però que no em lliuraria de la vuitena. El resultat: set dies de confinament estricte, recuperant un teletreball que en el món del periodisme no és gens efectiu i fent vida monacal, en definitiva. Per tant, és en primera persona que puc dir que això de la covid no és cap broma i que cal anar amb compte.

Però deixo de parlar de mi, que aquest no era l’objectiu. El que sí que m’agradaria constatar és que des de fa uns mesos, tots plegats ens hem oblidat de la covid. Un cop ens vam treure les mascaretes i es va obrir tota l’activitat ens vam creure que a la pandèmia ja li havíem cantat les absoltes. I si ens descuidem el que ens les  tornarà a cantar serà el virus. Doncs això. La premsa ha fet una apagada general sobre la crisi sanitària, en part també s’entén després d’anys de parlar-ne, i les autoritats han fet més o menys el mateix. Tothom tenia tantes ganes de fer vida normal i recuperar el temps perdut que ens hem cregut que la pandèmia ja havia marxat. Però no. El virus encara és aquí i amb les subvariants de l’òmicron que va fer estralls l’hivern passat contagia a tort i a dret ara que ja no prenem pràcticament mesures de protecció.

De cop i volta, doncs, ens hem trobat una altra onada de la pandèmia davant nostre. Gairebé per sorpresa, sense que ens haguessin advertit ni els diaris ni les televisions. Des d’abans de Sant Joan, però, alguns analistes de dades ja avisaven que les coses anaven maldades. I així ha estat, tot i que ara anem una mica a les fosques i no tenim xifres clares per comparar amb altres onades de la covid. Això és així perquè des que a la primavera es va decidir optar per la gripalització de la covid per tractar-la com qualsevol altra malaltia respiratòria no s’han fet proves a les persones afectades, llevat que tinguin més de 60 anys o siguin vulnerables. Els números, doncs, es perden ara en una nebulosa, però el que és evident és que la pressió assistencial està pujant. I la prova de tot plegat (almenys a Catalunya, tot i que a Andorra deu ser diferent) la dona el fet que les autoritats sanitàries demanen que no es vagi al CAP si no és estrictament necessari. Com és lògic, aquesta nova onada arriba en un moment en què els sanitaris, com tothom, comença el període de vacances i, per tant, els recursos per fer front a la demanda d’assistència per la covid no són els mateixos que serien en una altra època de l’any.

Fet i fet, doncs, potser cal que tinguem una mica de sentit comú. Si les coses no es compliquen no cal anar al metge. Sí que cal, sí; evidentment. D’altra banda, tothom ha de procurar ser, una altra vegada, part de la solució i no del problema. I això s’aconsegueix portant la mascareta en interiors quan hi hagi gent vulnerable, posant-nos-la quan entrem en locals amb aglomeració de gent, encara que no sigui obligatori, i quedant-nos a casa si tenim símptomes compatibles amb la covid. Com és evident, si no es pot teletreballar s’haurà de demanar la baixa (a Catalunya ja n’han implementat una d’exprés i de cinc dies de durada). L’alternativa és fer com si no passés res, anar a treballar amb simptomatologia i contribuir que creixin més els contagis. Això és, precisament, el que no s’hauria de fer mai. 

Deia abans que he comprovat en primera persona que això de la covid no és cap broma. Jo tendia a fotre-me’n una mica. «És una grip», deia sempre. El que passa és que potser no em recordava quan va ser la darrera vegada que vaig passar la grip. I dubto que n’hagués passat una de tan forta. En tot cas, al cap de tres dies ja anava a escola o a la universitat com a molt i ara n’he estat molts més. A més a més, tot i que tampoc ha tingut més afectació que aquesta, cal tenir en compte una cosa. Jo puc superar bé la covid amb sis o set dies i molta altra gent també. Però com més corri el virus més mal farà, perquè vuit de cada 10 vegades infectarà gent que la passarà sense cap problema, i en dos de cada 10 segurament tocarà a alguna persona vulnerable, amb patologies prèvies o amb una salut més fràgil per raons d’edat. I és aquí on farà mal aquesta onada, com ho han fet també les altres. 

És per això que, davant aquesta nova batzegada, hem d’afinar la responsabilitat i sobretot el sentit comú, que a l’hora de la veritat sempre serà més efectiu que un protocol pensat en una taula de despatx. Aquesta virtut i no cap d’altra és la millor vacuna per intentar capejar una pandèmia que es resisteix a remetre. I vés a saber si ho farà mai...