Des del sofà de casa
Els peus em feien mal, notava com la sabata fregués i feia ferida. El sol cremava la meva pell i el vent em feia perdre l’equilibri mentre intentàvem grimpar per arribar al cim. Sí, estàvem totalment exposats a una tartera on jo, no li veia fi. Mentre intentava mirar la superfície per saber on ficar els meus peus, i així evitar relliscar, em preguntava a mi mateixa «en quin moment t’ha passat pel cap, Ariadna? Realment necessitaves sortir de la teva zona de confort?».
Perquè en tingueu una idea general, la zona de confort té a veure amb un estat mental on la persona posa en marxa una sèrie de mecanismes i estratègies per tal d’evitar connectar amb la por i l’angoixa les quals vindrien generades de situacions inesperades. La finalitat, doncs, és mantenir una estabilitat. És a dir, preservar aquella manera d’estar que ens fa sentir segurs i tranquils. Aquesta zona, només comprèn allò que coneixem, allò que creiem que està sota el nostre control. Manifestem doncs una sèrie de conductes les quals limiten un espai conegut que permet evitar patir davant d’allò que creiem que desconeixem, i que, per tant, pensem que ens pot fer mal.
Com deia en algun article anterior, és necessari sentir que tenim un refugi, un espai on ens faci sentir tranquils i segurs. Però parlo de quelcom més intern. Si ens mantenim en una zona de comoditat externa, a vegades pot ser contraproduent perquè pot impedir el creixement, el desenvolupament personal del dia a dia.
No ens adonem que a vegades, aquesta zona idíl·lica que ens hem creat no és més que una habitació sense sortida, on la passivitat i allò «que és habitual» és del que s’impregna. Aquesta creació fa que generem relacions dependents amb les coses, però també amb les persones. Ens ceguem el pensament i la mirada, i ens forcem a creure que allò que tenim és indispensable per a sentir-nos en estabilitat; i que, per tant, si ho perdem, deixarem de sentir aquella plenitud i aquella felicitat (estabilitat?).
Tenim el costum de creure que allò que ens envolta ho podem posseir, i em sap greu, però està bé que puguem recordar que res és per sempre. Les coses, les relacions, van i venen i davant la por de perdre moments, situacions, béns materials, relacions, i tendim a aferrar-nos. Volem creure que si ens enganxem a allò no ho podrem perdre, i doncs, si creem una habitació on tot està lligat a nosaltres, res es mourà, res canviarà i ens farà sentir segurs. Tot ho tindrem controlat, sense estar preocupats o en posició d’alerta per si mai ve cap canvi inesperat.
Però, estimada lectora i estimat lector, el benestar que se sent en la zona de confort no és generat per la tranquil·litat i la seguretat que pretén donar, sinó per l’absència d’emocions negatives, ni de positives. D’aquesta habitació que parlem, no pot entrar cap sensació que ens pugui generar malestar perquè és quan ens sentirem en perill. Què ens passa que no podem sentir por, tristesa, inseguretat, angoixa...? Ho mencionava en paraules escrites dies enrere, i crec que sovint ens costa tolerar el patiment, pel que evitem connectar-hi. I doncs, preferim quedar-nos en aquesta zona de comoditat.
És natural que allò que no coneixem ens pugui generar certa incertesa, dubte, intranquil·litat. No sabem de què es tracta, però realment cal quedar-se tancat sense tenir l’oportunitat de veure i experimentar altres coses? Altres vincles? Altres situacions? I si us dic, doncs, que aquesta zona de confort només és un reflex de la manca d’autoestima, de la manca de confiança en un mateix, que queda emmascarada en un «jo així ja estic bé», «jo aquí ja ho tinc tot»?
Quan ens aferrem tant a les coses, deixem de sentir-nos, de mirar-nos i de pensar-nos per anar en mode pilot automàtic. Volem creure que allò que tenim, és l’únic que ens farà estar bé. Comencem a ajornar projectes o tasques per por a fracassar, a justificar-ho perquè és desconegut, perquè ens pot fer mal. Evitem prendre noves oportunitats i assumir riscs, ens estanquem en la rutina i comencem a pensar que res ho pot millorar, i que potser serem incapaços de poder fer coses boniques en les nostres vides. Realment, la rutina provoca molta seguretat, però si no es cuida i un es queda bloquejat, pot generar apatia, i, com parlava Viktor Frankl en la seva obra, també pot provocar el famós «buit existencial». Allò que té a veure amb la manca de sentit per les coses.
Cal deixar la zona de confort de tant en tant per entrar en la zona d’aprenentatge, de creativitat. Ha de ser una qüestió dinàmica, en la que la zona de comoditat no sigui hermètica, on poder entrar i sortir, trobar l’equilibri entre l’estabilitat i el creixement personal.
Sí, a vegades fan mal els canvis, com em feien mal a mi els peus, però la satisfacció d’arribar al cim i sentir que has fet i has complert un repte propi és molt gratificant; sortint dels mateixos hàbits, aprenent i creant noves experiències.