L’esforç
«L’èxit depèn de l’esforç», deia Sòfocles.
De petit, escoltava molt sovint, a casa i a casa dels amics, que en aquesta vida m’hauria d’esforçar molt si volia aconseguir alguna cosa. Escoltava com els pares, tots, havien treballat molt dur per a tirar endavant. Com gràcies a la tenacitat i l’esforç havien aconseguit sobreviure i donar-nos un futur. Com, gràcies al treball i l’esforç, s’obté una recompensa.
Ara vivim en l’altre extrem, en una societat amb nul·la cultura de l’esforç, on el sacrifici és gairebé inexistent i on s’ha instaurat la falsa idea que tot allò que volem es pot obtenir sense fatiga. Un clic ens proporciona gairebé tot el que desitgem. La recompensa ràpida i fàcil està molt present i buscada. I encara pitjor: s’obté la recompensa abans d’haver fet cap esforç. Ara, des de petits, ens fan creure que podem aprendre idiomes, estar en perfecta forma física o assolir molta popularitat amb un insignificant treball i sacrifici. Les xarxes socials ens acosten a un fals èxit, el que es confon amb tenir molts likes o seguidors. Ens venen que podem ser feliços confiant únicament en la sort o en el treball de tercers. A casa, no cal fer res perquè tot ho fa algú. A casa només es dorm, es menja i es mira internet. De la resta ja se n’encarrega algú altre.
En aquesta nova estructura social, molts pares, en part per desídia o per protegir fins a l’extrem als seus fills, tenen la temptació d’aplanar-los el camí, de resoldre’ls els problemes, de sobreprotegir-los perquè no es frustrin o s’equivoquin. Eviten el patiment momentani i satisfan ràpidament les necessitats o capritxos dels seus fills per tal que no s’enfadin o es decebin.
És possible que els nens estiguin pagant els plats trencats de l’educació espartana que hem viscut en altres generacions o de separacions doloroses, on s’intercanvia afecte per capritxos. Molts pares amb una boníssima intenció no sempre estan preparant als futurs professionals i ciutadans per a un món on el talent serà diferencial i on alguns d’ells governaran als altres...
I és precisament aquest esforç del qual tots hem sentit a parlar de petits el que fa falta recuperar i ensenyar al jovent. Perquè necessitaran conrear-lo al llarg de tota la seva vida i perquè sense aquest automatisme no podran mai ni ser feliços ni assolir objectius reals. Els joves necessiten que els expliquin que l’esforç és l’eina essencial amb la qual aconseguiran ser, com deien els nostres pares, «persones de profit» a més de sentir-se plenament realitzats. Els resultats són la cara positiva de la moneda de la vida.
Però també hi ha l’altra cara, la menys positiva i la que cal mostrar, pot ser més encara que l’agradable: les derrotes, les ensopegades, les vegades que els tocarà tornar a començar de zero. Que no sempre assoliran allò que es proposin i que serà vital no rendir-se davant de les dificultats. Aquests contratemps els ensenyaran a tenir paciència i a ser resolutius davant qualsevol obstacle. L’esforç, la força de la voluntat, és un dels pilars bàsics en l’educació, i s’ha perdut. La cultura de l’esforç educa en la determinació i la perseverança. Enforteix la tenacitat, ensenya a ser resilients, a assumir responsabilitats i a afrontar les adversitats amb optimisme i realisme.
Educar en la cultura de l’esforç és fomentar el ser en lloc del tenir. És ensenyar que l’esforç continu t’acosta als objectius, t’ajuda a evolucionar com a persona i a madurar. No hi ha res més reconfortant en aquesta vida que sentir la satisfacció d’assolir allò que desitges per tu mateix.
Sempre tenint molt present que, malgrat tot, la recompensa mai està garantida! I aquí està el principal problema de l’educació a les futures generacions: es confon l’esforç amb el capritx. La psicologia positiva ens ensenya que podem somiar, que hem de lluitar per tenir el què volem. Però tot aquest camí no està exempt de treball i d’esforç. Les coses ens les hem de guanyar. I, desgraciadament, no sembla que s’estigui ensenyant a obtenir les coses per l’esforç i no «porqué yo lo valgo», com diu un conegut anunci.
Necessitem recuperar la cultura de l’esforç. És l’únic camí per a desenvolupar el talent, per a ser competitius com a persones en una societat que va de competició. No hi ha ningú brillant que no tingui darrere seu moltes i moltes hores d’entrenament. Com diu el psicòleg i professor de Harvard, Howard Gardner, a la seva teoria de les intel·ligències múltiples, i amb l’estudi de centenars de persones extraordinàries a la societat: tots ells havien treballat molt durament durant almenys 10 anys. Aquí la sort no compta.
El sociòleg canadenc Malcolm Gladwell va resumir aquesta característica de l’esforç, i dels seus resultats com a cultura social, amb el nom de «la regla de les 10.000 hores de treball». Larry Bird, un dels grans jugadors de bàsquet de la història, ho va resumir d’una manera molt més evident quan deia: «És curiós, com més entrenem, més sort tenim».
La cultura de l’esforç comporta somiar objectius, definir estratègies, identificar recursos, crear nous hàbits i, per descomptat, assumir la frustració. El capritx no entén el que és un NO, en tant que l’esforç coneix els obstacles, però no es rendeix. Malauradament, l’educació, ni a l’escola ni a casa, no sembla que estigui orientada a recuperar i fomentar la cultura de l’esforç. Necessitem ensenyar i fer entendre que les coses es guanyen amb el treball. Que tenen un cost, pel valor real de l’esforç que suposa aconseguir-les, i no que tot és de franc o perquè «la festa» la paga algú altre.
«Res pot venir del no-res», deia Shakespeare.