Alberto Gil Soci de Cases&Lacambra

El mercat global de l’art ha triplicat el seu volum des de l’any 2000, amb un volum anual estimat en 65.100 milions de dòlars segons l’informe «The Art Market 2022»elaborat per Art Basel i l’entitat financera UBS. Aquest creixement pot atribuir-se a diversos factors, tals com els baixos tipus d’interès ―que ara veuen el seu final― o directament al fet que els col·leccionistes han deixat de veure l’art únicament com una expressió de la seva passió, sinó també com un actiu financer més.

El Principat d’Andorra no és aliè a aquesta tendència: en els darrers anys han vist la llum noves galeries que s’han sumat a la pionera galeria Era Bauró, creada per Pilar Riberaygua ja al 1985. La inauguració del museu Carmen Thyssen al 2017 va suposar una empenta a l’art a Andorra i, per descomptat, l’arribada de nous residents amb voluntat d’invertir en art o, directament, posseïdors de col·leccions més o menys o rellevants.

Aquesta evolució del mercat hauria d’anar acompanyada d’un marc fiscal i duaner que no suposi un obstacle a la inversió. El Principat d’Andorra i la Unió Europea formen una unió duanera des de l’any 1990 que exclou, però, els productes agrícoles, que implica la inexistència de drets de duana i de contingents pels productes coberts, inclosos els objectes d’art o col·lecció i antiguitats (que, al seu torn, inclou automòbils de col·lecció si es compleixen determinats requisits).

Així, la introducció d’objectes d’art des d’un país de la Unió Europea no implica el meritament d’aranzels duaners, però sí de l’IGI a la importació, en la mesura en què Andorra no forma part del sistema comú (harmonitzat) de l’impost sobre el valor afegit, ni és previsible que ho faci en el marc de l’acord d’associació amb la Unió Europea actualment en negociació. La normativa andorrana només recull una exempció per importacions d’objectes de col·lecció o d’art de caràcter educatiu, científic o cultural no destinats a la venda i importats per museus i galeries, entre d’altres. El tipus impositiu aplicable als objectes d’art, de col·lecció o d’antiguitat és del 2,5%. Altres productes, com podrien ser joies o vins de col·lecció, estarien sotmesos al tipus general del 4,5%. Es tracta d’un impost reduït en comparació amb els països de l’entorn, però una barrera més, en definitiva, a l’entrada d’art a Andorra.

La creació d’una zona franca al Principat, anunciada pel cap de Govern al debat d’orientació política que va tenir lloc el 15 de setembre de 2021, suposa una oportunitat per dinamitzar el mercat de l’art —i també el d’altres productes col·leccionables tals com joies, metalls preciosos o vins—i desenvolupar un negoci que, fins la data, ha tingut un caire eminentment domèstic. Es tracta de zones geogràfiques clarament delimitades —tancades— on no es meriten els drets d’importació i inclús es poden establir exempcions o tipus reduïts per a les entregues de béns que tinguin lloc dins d’aquests recintes. Addicionalment, poden albergar zones econòmiques especials com les que preconitza el projecte de llei d’economia digital, amb beneficis fiscals també en els impostos directes.

El port franc de Ginebra o el Luxembourg High Security Hub (abans conegut com Le Freeport Luxembourg) són exemples de les possibilitats que ofereix una zona franca: es tracta de magatzems d’alta seguretat on els clients es poden beneficiar dels beneficis fiscals descrits. En la pràctica, es tracta d’un sistema de diferiment de la tributació, que tindrà lloc quan els béns abandonin definitivament la zona franca, alhora que es genera una activitat econòmica real al país —la derivada de la gestió de l’espai però també la dels negocis que tenen lloc dins del recinte—.

Aquesta zona franca seria l’indret ideal per localitzar-hi galeries d’art o cases de subhastes, pensant sobre tot en aquells que conceben l’art com una actiu més on invertir, un valor refugi en temps d’incertesa econòmica com els que es pronostiquen. A mode d’exemple, al port franc de Ginebra s’han instal·lat diversos galeristes i la casa de subhastes Christie’s, i l’entitat financera Deutsche Bank tenen llogades diverses cambres cuirassades al de Singapur. També tindrien cabuda negocis auxiliars tals com taxadors, laboratoris de recerca científica o de restauració d’obres d’art.

En darrer lloc, no devem caure en la temptació d’identificar —com sovint es fa als mitjans— les zones franques i, en concret, els dipòsits d’art o d’altres mercaderies com a nínxols d’evasió fiscal o de blanqueig de capitals. El correcte funcionament d’una zona franca es basa —per definició—en la gestió i transparència dels inventaris, amb un control exhaustiu per part dels funcionaris de duanes. Aquesta vigilància, a la qual s’afegeix el control sobre la prevenció del blanqueig de capitals —que implica la necessitat de realitzar un procés de diligència deguda que verifiqui la identitat del client i l’origen lícit dels fons emprats—, constitueix la garantia de transparència d’aquestes zones franques. Així, les autoritats andorranes estaran en disposició d’intercanviar informació quan així ho requereixin les autoritats competents d’altres estats en el marc dels instruments internacionals que regulen la matèria.

D’acord amb la informació publicada, el Govern va realitzar una anàlisi dels models internacionals i ha definit la proposta d’un model propi per a Andorra, que tingui cabuda en el marc de l’acord d’associació amb la Unió Europea. El plec de bases per tal de poder convocar el concurs internacional també sembla que està prou avançat.

En conclusió, la creació d’una zona franca al Principat és un element que afavorirà la internacionalització de les empreses del Principat, però també és una oportunitat per convertir el país en un referent, almenys regional, dels ports francs i desenvolupar un mercat incipient —el de l’art—que té un potencial notable.