PUBLICITAT

Propietat privada

CÉSAR GARCIA

A les fotos del diari sortia amb cara de preocupació.La paraula infelicitat surava a les seves faccions. Es declarava penedit. Potser ara no ho faria. Ho havia fet. Preveure les conseqüències de les accions està reservat als qui tenen capacitat de reflexió. Però ell estava encegat. Ja feia dies que li rondava pel cap acabar amb ella. N'estava fart. Li havia fet patir, li havia faltat al respecte, l'havia menystingut i no l'havia tractat com un home es mereix. A sobre ara s'havien separat, ell no, ella era qui havia marxat. Ella, que no aguantava gens ni mica. I ara deia que volia el divorci. No volia ni sentir a parlar de divorci, no li ho donaria. No li ho posaria fàcil. Patiria com ell estava patint. L'havia deixat sol, li havia tirat a sobre els fills que ara el miraven amb recança i apareixia com el culpable de tot quan no era així. Havia de fer alguna cosa, no podia restar de braços creuats perquè a ell ningú li prenia el pel. El seu cap no parava de maquinar. La ràbia s'havia inoculat per la mirada, totes les imatges que li entraven d'ella anaven al pou de la rancúnia i de l'odi. Els seus sentiments amorosos que anys enrere havien bastit la seva relació i que ara havien estat esmicolats per la incomprensió, no solament no existien ja, sinó que s'havien convertit en sensacions negatives de caire destructiu. La seva capacitat d'anàlisi estava paralitzada per l'ira que sentia. Totes les ganes de fer mal que li bullien al cap no afloraven i aparentment tot era normal. És com si hagués rebut una d'aquestes injeccions per condemnats a mort que els destrossen per dins però per fora tot sembla normal, plàcid. O potser eren fantasies que es formaven al seu cervell però que mai abandonarien la categoria de pensaments per convertir-se en realitat. Aquella amalgama de sentiments i pensaments es repetien una i mil vegades en el seu interior com una mena de neurosi obsessiva que vivia en solitari. La tempesta que estava vivint tenia també moments de calma i llavors pensava que potser no era per tant i que no seria capaç de fer cap barbaritat i que com altres vegades tot quedaria en pensaments fantasiosos. Però la calma aviat passava i es trobava de nou ficat al bell mig de la seva depressió que com un potent cicló arrasava qualsevol intent de redreçar les idees. Ella no es mereixia res. Ho faria, ja tenia la navalla.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT