Entre el kitsch i el misteri
En els arxius sonors hi parla la memòria col·lectiva, i de totes les veus, les que desperten més passió sense cap mena de dubte són les dels poetes perquè la seva de veu es correspon, en una misteriosa ressonància, amb la seva veu interior més depurada, la que prové de l’ànima. La neboda de García Lorca ha explicat en alguna ocasió que el poeta va ser convocat per l’Arxiu de la Paraula de la Biblioteca Nacional d’Espanya però el dia acordat es va adormir i no va acudir a la cita per enregistrar la seva veu. Aquesta ha quedat doncs com una incògnita més al voltant de la seva vida i la seva mort. Fa uns anys va saltar una notícia inesperada: s’havien trobat dues gravacions seves de dues emissores argentines, Radio Splendid i Radio Prieto. Semblava creïble perquè Lorca havia fet una estada en aquell país entre 1933 i 1934 , tot i així no es va poder certificar l’autenticitat dels enregistraments. Molts estudiosos han perseguit aquest material cobejat però el seu treball de recerca no ha donat fruits. Parlant de memòria, la preeminència actual de la cultura visual, amb la seva capacitat d’ancorar el passat sobre diferents suports, ha erigit l’experiència olfactiva en una porta d’entrada molt més abrupta al record. Pel que fa al sentit de l’oïda tot resulta més complex però no menys colpidor. I la tecnologia s’entesta a ressuscitar el passat. El canal que utilitza la tècnica del deepfake va penjar i difondre un vídeo fals en el qual Lorca apareixia recitant un dels seus poemes, alguns potser el recordaran. Deepfake és una fusió de deep learning (aprenentatge profund) i fake (fals), una combinació de la intel·ligència artificial amb la fotografia d’una persona, en aquest cas una imatge del poeta granadí en blanc i negre. En una de les darreres conferències del vicepresident i cap científic d’Amazon, Rohid Prasad, aquest ha anunciat que estan desenvolupant una nova funció pel seu assistent Alexa que li permetrà imitar qualsevol veu gràcies als avenços de la tecnologia TTS. Tot i la diferència molts hauran recordat el vídeo de García Lorca gairebé fantasmagòric que va circular per les xarxes, i que alguns incauts van prendre per real. Rohit Prasad subratlla que gràcies a aquesta nova funció podrem posar la veu d’un ésser estimat desaparegut a l’assistent virtual. El cas és que la intel·ligència artificial a l’obrir nous camps més enllà dels límits establerts, pot resultar molt engrescadora i fascinant però alhora genera interrogants i controvèrsia. Els experts, però, veuen difícil que s’assoleixin acords per a crear un nou codi ètic, i més tenint en compte l’experiència dels estira-i-arronsa de les grans corporacions tecnològiques amb les administracions. De tota manera, imaginar-nos Alexa amb la veu d’un avi mort dos dècades enrere donant-nos no només el bon dia sinó també la temperatura actual, ens provoca un sentiment entre l’estupor i el ridícul. Més que apaivagar la pena causada per la pèrdua, com sosté Prasad, el que evidencia és la banalització creixent, una tendència kitsch que va en augment tot provocant falses necessitats de consum. La dèria de personalitzar el nostre petit món propi a base de tecnologia no seria més que sucumbir per enèsima vegada a la voluntat de control i comerç sobre les nostres dades privades, ja que, com diuen alguns experts, la intel·ligència artificial no ha vingut a fer-nos la vida més feliç, sinó més aviat a augmentar els guanys econòmics d’alguns sectors. I, mentre seguim en aquesta espiral, ens agrada imaginar que en algun lloc remot la veu de Lorca reposa en uns solcs de baquelita. Per fortuna, encara existeix el misteri.