Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Tot i que tots dos són molt diferents, els uneix el malestar i, en moltes ocasions, la segona síndrome condueix cap a la primera. A saber que el de la vida ocupada és quan la persona és incapaç d’estar sense fer res i que la segona està lligada al sentiment de tristor. La seva vida ha perdut el seu sentit, es mou per inèrcia; és com un mort vivent, va d’un lloc a l’altre sense consciència. Matina, se’n va a treballar, interpreta el seu rol social, torna a casa i se’n va a dormir. I així tots els dies de la setmana, no hi ha diferència entre ells. És un estat d’abandó emocional, és una manera de viure per evitar el malestar. La persona ha activat el modus passar de tot temporalment, però en la gran majoria de vegades es converteix en indefinit. 

Per posar uns exemples, quan algú ha patit la pèrdua d’un ésser estimat de forma inesperada o bruscament, comença a interpretar la realitat d’una manera desastrosa, i per no tornar a sofrir, deixa d’involucrar-se emocionalment amb els demés, es torna fred emocionalment. Un altre seria quan algú es acomiadat de la seva feina sense previ avís; és un xoc tan gran que la persona se sent perduda, s’ha trencat el seu estil de vida, tot girava en torn al món laboral. El seu ingrés econòmic i/o horaris li permetien gaudir del seu temps lliure i ara ha de buscar alternatives i no troba les forces necessàries. Aleshores, decideix abandonar-se deixant fluir les emocions i els sentiments, busca viure el moment tal com apareix. Tanmateix funciona quan és limitat en el temps, quan la persona li posa una data limit al comportament extrem, si més no, és una motivació per actuar de dita manera, perquè és conscient que durant un temps viurà sense etiquetar les situacions. En canvi, quan no hi una data limit, la persona adquireix hàbits poc saludables perquè comença a etiquetar les situacions com desagradables o gens beneficioses i s’abandona tan fisicament com mentalment, en ocasions arriba a aïllar-se socialment. Ha adquirit l’hàbit de generalitzar les situacions negatives i pronosticar un futur desastrós.

Per la seva banda, el de la vida ocupada és un no parar, és autoimposar-se obligacions innecesàries per a estar tota l’estona ocupada. Es acabar una tasca i voler començar una altra. És una manera d’evitar el malestar, deixar de pensar en la pròpia vida per a centrar-se en coses banals. Mentre està ocupada, deixa de preocupar-se pels temes importants. No estic dient que es despreocupi d’ells, sinó que els presta menys atenció. És una manera de fluir, però de forma obligada i en conseqüencia no aporta el mateix benestar. La fluïdesa emocional és gratificant quan som conscients dels motius que les provoquen perquè sabem com controlar-les.

Igualment també és una forma de combatre l’avorriment, ho interpreta com perdre el temps i pensa que si no està sent productiva, l’està malgastant. Aleshores, s’autoexigeix cada vegada més fins que arriba un punt en què acaba esgotada i entra en el cansament crònic, donant com a resultat l’ansietat i una possible depressió. Aquesta persona no sap viure en el present i per això mateix ha de tenir la ment ocupada constantment. És com una droga, és l’addicció a estar ocupada, ha no tenir temps per desconnectar  ja que el fet de sentir aquesta pressió contra el temps és la que li provoca el plaer. Se sent orgullosa i plena d’adrenalina estant activa tot el temps, quan en realitat està en un estat de malestar emmascarat. Exteriorment és com es reflexa, com algú molt productiu i amb molta energia, però la realitat és totalment diferent, es una persona estressada, angoixada i amoïnada pel fet de no poder estar quieta.

Està lluitant contra la insatisfacció personal perquè és incapaç de gaudir dels objectius aconseguits, sempre en vol més i en part és per no parar a gaudir del moment. No fa un balanç de l’esforç invertit en aconseguir-los i de reflexionar si mereix la pena dedicar-hi tan de temps; si ho fes, potser veuria que no compensa ja que el desgast emocional i/o físic es massa elevat en relació al premi. És millor parar a gaudir del present que està lluitant constantment per un futur incert.

Però, curiosament, aquest estil de vida va ser adquirit de forma puntual per afrontar amb èxit alguna situació en concret, ja sigui una ruptura sentimental, acabar un projecte laboral, dedicar un temps als estudis, etc. Va ser un moment de la vida on havia de dedicar tot el seu temps i centrar els esforços en un únic sentit. Malauradament, una vegada acabat, troba a faltar aquest ritme frenètic, un ritme que no deixa espai a l’avorriment ni a la improvisació, tot està calculat al mil·límetre perquè sigui productiu. Anar a treballar, fer esport, portar la canalla a les activitats extraescolars, quedar amb els amics per sopar... És un ritme que no deixa espai per a res que no estigui planificat i calculat amb antelació, es una vida de robot, no deixa espai per a les emocions. Estan reprimides, ja que no hi ha temps per a la seva expressió i, malauradament, si no s’expressen en el seu moment es van acumulant fins que l’organisme ho fa a la seva manera, amb mals de cap, el cabell es cau per zones deixant clapes en tot el cap, apareixen grans a la cara, urticària per tot el cos, la vista comença a fallar, l’estòmac pateix úlceres i les llacunes de memòria es converteixen en normals.

És un estil de vida estressant, però no és igual un estrés controlat i  de curta durada que un de descontrolat i, ademès, allargat en el temps. La persona està interpretant la seva vida com una cursa a contrarrellotge i de forma imparable, és a dir, no hi ha meta final. Ho vol tot de cop i ara, el fet de deixar-ho per a després és intrepretat com a mandra, però, malauradament, el motiu real és la no acceptació de que ja ha aconseguit els seus objectius personals i ara es hora de gaudir d’ells. És com si un inversionista només es dediqués a fer créixer el seu capital econòmic sense gaudir dels interessos generats, no tindria sentit. Per què voldria tants diners?