Francesc Guillaumet Periodista

La superfície esquiable de Catalunya i Andorra segurament sumaria una de les àrees d’esports d’hivern més importants d’Europa. La proximitat entre ambdós territoris, pel que fa a geografia, però també en llengua, patrimoni i cultura, podria conformar un relat de primer ordre per convèncer el Comitè Olímpic Internacional de les bondats del projecte. Descartat pràcticament el 2030, per molt que la Generalitat de Catalunya digui que hi insistirà i que no tira la tovallola, el més assenyat és posar el focus en el 2034 amb una candidatura guanyadora, la que podrien conformar Catalunya i Andorra.

Dels Jocs Olímpics d’Hivern se n’ha parlat molt darrerament. És una iniciativa que va néixer en època de l’alcalde Jordi Hereu, que llavors era el primer edil de l’Ajuntament de Barcelona. La marca Barcelona-Pirineus, que sumava la força de la capital catalana amb la potència d’una àrea natural, paisatgística i geogràfica com la de la serralada pirenaica, tenia tot els atributs per tirar endavant i convèncer qui fos perquè la cosa arribés a bon port. L’alcalde Trias també va comprar el relat. Aquesta mateixa setmana reconeixia a Catalunya Ràdio que la primera vegada que en va sentir a parlar en tenia molts dubtes, però que un cop va veure el projecte va tenir clar que era un objectiu a tenir en compte i pel que calia lluitar. 

La feina es va anar fent a poc a poc, a foc lent pràcticament. Des del govern de l’Estat es va voler que el projecte fos compartit amb l’Aragó, i en aquesta línia es va treballar també de manera callada, constant i seriosa. Tan seriosa que fins i tot es va arribar a pactar un acord tècnic de repartiment de proves esportives entre els dos territoris que els tècnics de Catalunya no veien clar, però que sí que avalaven els d’Aragó i el Comitè Olímpic Espanyol (COE). Finalment, Catalunya va cedir i va comprar un acord que posava les bases per una candidatura conjunta pels Jocs Olímpics del 2030. El mateix dia que TV3 donava notícia de l’acord el president de l’Aragó, Javier Lambán, s’afanyava a desmentir-lo. Tant se val que els seus tècnics l’haguessin avalat. El que comptava és posar pals a les rodes perquè la candidatura no tirés endavant. 

Lambán, com va fer també quan a Lleida li van arrabassar per la força les obres d’art de Sixena que als anys vuitanta va comprar la Generalitat per salvar-les d’una més que possible desaparició: va tornar a jugar la carta de l’anticatalanisme. I li ha sortit bé. Ningú del govern de l’Estat li ha esmenat la plana, tot i que sotto vocce estan més que enfadats amb l’actitud de Lambán. Tant se val, però. El Govern de Pedro Sánchez no s’ha volgut enfrontar amb un dels seus barons de verb més fàcil a un any de les eleccions autonòmiques. En conseqüència, la candidatura ha embarrancat. I quan les coses es compliquen i es fan impossibles, val més no parlar-ne més. Reconèixer el fracàs i posar rumb cap a altres objectius. 

És en aquest context que el govern de Catalunya faria bé de parlar amb Andorra, un soci que permetria tirar endavant un projecte engrescador, que portaria millores de connectivitat terrestre i de xarxa pel Pirineu, i que reforçaria al món la marca Pirineus com les olimpíades del 92 van reforçar la marca Barcelona.

Per tant, ara no és moment de llepar-se les ferides, sinó d’actuar i de posar-se nous objectius. La marca Catalunya-Andorra, conjuntament amb la de Barcelona, és d’una potència que està fora de dubtes. I en lloc de perdre el temps amb una candidatura de Catalunya en solitari pel 2030, que el COE rarament avalarà, el que sí que caldria fer és començar a treballar pel 2034 amb el Principat d’Andorra. A hores d’ara hi ha temps suficient per començar a dissenyar aquest projecte i per vèncer les reticències que encara hi puguin haver en certs sectors. Això no vol dir que el govern de la Generalitat hagi de renunciar a la consulta que va prometre al territori per saber si avala o no uns Jocs Olímpics d’Hivern. Aquest és un compromís que va adquirir el president Aragonès i que ara cal complir. La democràcia participativa, i aquesta consulta ho és, no hauria de fer mai por a ningú. I menys si darrere hi ha un projecte de grans dimensions que només pot portar beneficis al Pirineu i a la seva gent. Estic més que segur, d’altra banda, que aquesta consulta es guanyarà amb facilitat i al capdavall el que faran els resultats és donar-li pàtina de credibilitat a un projecte guanyador.

Fet i fet, doncs, cal posar fil a l’agulla. Des de Catalunya i des d’Andorra, si és que el país ho veu convenient, per començar a teixir aliances que puguin fructificar en uns Jocs Olímpics del Pirineu. El 2034, sí, i amb l’aval de la gent que viu i treballa a les nostres muntanyes. I que a més, ho vol continuar fent. Des d’aquest punt de vista, un certamen d’aquestes característiques és la millor manera d’oferir oportunitats de nivell per garantir bones condicions de vida a la ciutadania, frenar la despoblació que afecta aquestes terres i posicionar-se al món.