Ariadna Alonso Casal Psicòloga. Artterapeuta

Alguna vegada has sentit que allò que tens davant, no té solució? Una baralla, un conflicte, un malentès... Bé, una situació que pel que sigui t’ha generat malestar?

Potser t’ha passat que has entrat en una espiral de pensaments negatius que constantment envaeixen la capacitat de pensar i distorsionen la nostra calma i tranquil·litat. O inclús, a vegades podem sentir una pressió al pit, o que se’ns encongeix l’estómac, o notem palpitacions i la suor caure pel front. Són un conjunt de símptomes que manifesta el nostre cos quan es posa en situació d’alerta. Quan s’exposa davant d’una circumstància que li és difícil d’abordar perquè, la nostra psique se sent en perill. Es tracta com d’una onada en el mar: apareixen aquestes sensacions, de les quals no entenem d’on venen i no controlem la seva aturada, sinó que trenca contra nosaltres sense avisar. Parlo de la famosa angoixa i ansietat, les quals ara estan en boca de tants.

Sentim que no som propietaris del nostre cos i és quan la por comença a prendre protagonisme. Quan sentim ansietat, ens és impossible pensar. Aquesta capacitat es perd i no permet connectar amb allò que la desperta. Però, a què és deguda aquesta manca d’habilitat per poder relacionar aquests símptomes amb el nucli que les desperta?

Potser alguna vegada heu sentit frases com: «No tinguis por»; «Has de ser fort»; «Ui! Això no és important, hi ha gent que ho passa pitjor». Són típics tòpics que escoltem durant el nostre dia a dia i que tenen unes repercussions molt importants en la nostra salut mental. Aquestes, comporten una negació de les mateixes emocions.

L’altre dia, escoltava un adult que intentava consolar a un infant perquè plorava. La mare s’allunyava d’ell i això el feia estar trist, però l’adult intentava contenir les seves angoixes dient-li: «No ploris!». Jo, pensava: per què no pot estar trist? Què ensenyem a aquest nen que està sentint una situació d’angoixa? A què no la pugui expressar? Que plorar és dolent i, per tant, expressar les emocions?

Aquestes temptatives de calmar l’ansietat, que potser duem a terme des de la ignorància o desconeixement de les futures conseqüències, l’únic que provoquen és anul·lar les nostres emocions sense cap motiu. Ensenyem que expressar allò que sentim no és el correcte, que no hem de patir. Es dona lloc a una societat anestesiada i amb poc contacte amb el món intern de cadascú, la qual està atemorida per sentir patiment o malestar.

Però, si eduquem a anul·lar les emocions, com volem que després els nostres fills ens transmetin què els hi passa? Què els preocupa? Què passa doncs amb el seu cap?

Una de les possibles respostes és: es queda anestesiat, reprimit. Tot el malestar queda bloquejat i atrapat i només podem veure la punta de l’iceberg, allò que permetem mostrar a la resta de nosaltres mateixos. El que obviem és l’altra part de l’iceberg, la que queda sota l’aigua i que no veiem. Fa referència a tots aquells desitjos, anhels, pors, angoixes i frustracions que queden tapades, però que estan latents.

Ignorar aquests sentiments «negatius» que amaguem té unes repercussions molt serioses en la nostra salut mental. La persona patirà a llarg termini si no es tenen en compte i no s’elaboren (donant la possible cabuda a futures patologies mentals). 

Ens portaran a realitzar conductes desadaptatives, poc beneficioses per a la nostra salut, com ara tenir pensaments rumiatius, presentar malestar físic en el nostre cos (mals d’esquena, úlceres, migranyes, problemes gastrointestinals, etcètera), dur a terme conductes d’evitació (com l’abús de l’alcohol, el tabac o la medicació), entre altres situacions que perjudicaran greument el nostre estat, tant físic com psicològic.

Prendre consciència i acceptar-ho és la clau. És important escoltar a poc a poc el que sentim, el que observem del nostre cos i ho podem fer sols o acompanyats en un procés terapèutic. Estic trist? Estic enfadat? Sento enveja? Sento desemparament? No passa res, està bé sentir totes aquestes coses: són la porta d’entrada per conèixer-nos. I si no podem escoltar-ho perquè ens genera molt malestar, podem demanar ajuda.

Un bon amic em recordava l’altre dia: «A vegades cal pujar dalt la pedra». I hi estic d’acord. És crucial que, davant de totes aquelles sensacions que ens generen malestar, puguem pujar un moment dalt la pedra i veure-ho amb perspectiva, per recordar-nos a nosaltres mateixos que no passa res, i que davant de tot aquell caos que veiem, sobre la pedra podrem considerar alguna solució.