Joan R. Marina Amat Nacionalista andorrà. Filòleg

En teoria, en els règims regits pel principi electoral, els ciutadans som els responsables darrers del destí de la nostra terra, de la seva salvació, del seu suïcidi. No sabria dir en quin estadi som avui.
No sabria si és pitjor treure uns resultats electorals dolents o que les justificacions posteriors a unes primàries resultin tan pèssimes que provoquin un trencament cabdal en una formació política. Ni si aquest trencament és fruit d’anys d’errors de càlcul no forçats entre els que han triomfat desmesuradament a la primera línia política sense haver aportat prou abans a la societat, convençuts que levitaven per damunt del bé i del mal.

2019. La legislatura nasqué d’una campanya electoral que oferia, entre els seus menús territorials, un plat prou exòtic: llistes encapçalades a parts iguals per un representant de Liberals d’Andorra i un del Partit Socialdemòcrata. A diferència dels meus antics companys de partit, que van votar amb una pinça al nas, jo no vaig voler tastar aquell menú i directament vaig votar en blanc.
La fórmula no devia anar tan malament quan Demòcrates per Andorra fixà posteriorment un pacte de governabilitat amb Liberals, que propicià l’actual govern de coalició. Segurament ara ja ni resulti rellevant recordar-ho, però aleshores es criticaren les maniobres de confusió i de manca de lleialtat liberals cap als socialdemòcrates, tics que s’han repetit en aquest tram final de legislatura, ara en un vessant intern de partit, no per això menys dolorós.

Cadascú sabrà com ha assistit, si astorat o amb una certa satisfacció mal dissimulada, als comportaments no gaire subtils d’una part dels que dirigeixen els destins d’Andorra. Més aviat poca empatia, poc pensar en les persones en general i en els companys de trinxera en particular, han evocat. En sortim tots escaldats. A banda dels propis artífexs de l’escissió, és tot el país qui rep, per molt que aquest dissabte s’hagi volgut representar en forma de happening a les xarxes la gran sintonia del Consell, el Govern i els grups parlamentaris que li donen suport. Deuen pensar alguns: «que fàcil que és, amb una piulada, esborrar-li la memòria al poble».

Depèn.

Depèn de si al poble deixa d’importar-li que mantinguis dos càrrecs institucionals incompatibles perquè ets a la política per fer diners, que la teva empresa rebi adjudicacions directes abusives mentre ets conseller general o l’ús volgudament partidista que fas del feminisme. Quan se substitueix la justícia per la ideologia vas de patac a l’abisme moral. 

Depèn.

Depèn de com Demòcrates –que es veu enfortit sense proposar-s’ho– vulgui presentar-se als propers comicis generals, si en solitari o integrant els desafectes del projecte liberal que apuntalaran el Govern mentre s’hi mantingui Judith Pallarés de ministra. Una fórmula efectiva, si més no, a curt termini.  

Depèn.

De com es rearmi Liberals d’Andorra i del diàleg que sàpiga mantenir amb la resta d’integrants de l’espectre ideològic del centre-dreta parlamentari i extraparlamentari.

Depèn.

De si es recupera entre els electors més exigents la convicció que l’Estat és l’instrument que ens ha de permetre disposar d’harmonia social mitjançant la igualtat d’oportunitats, mentre es combaten la injustícia i la iniquitat que es donen en el marc de la lliure competència. S’actua políticament mentre es corregeixen constantment desviacions i excessos.

Depèn.

De si hi ha un augment notable de l’abstenció –el gran partit a l’ombra–, perquè és igual de legítim no votar quan no confies. 

Depèn.

Depèn de si la vida d’èxit dels polítics es converteix en la nostra ruïna; la nostra desídia d’avui; els preus dels carburants i dels aliments a què estem abocats; el país desmembrat que ens expulsa; l’especulació per uns suposats guanys que Andorra no veurà quan ens adherim a Europa –pagarem desmesuradament car el poc que rebrem a canvi–.

Depèn. 

De si creus que un gestor eficient és el que uneix les persones i no el que les separa.

En fi. 

«El que mana vol que els manats siguen dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat». Joan Fuster, el reconegut assagista valencià (1922-1992), vola alt aquests dies. 

Fer el correcte o deixar de fer l’incorrecte no pot dependre de com vulguem ser vistos pels altres, perquè aleshores seríem governats pels nostres interlocutors.

És una decisió pròpia, d’ètica i d’exigència personals, en què s’hi haurien d’esmerçar més i tothora els que han postulat per governar-nos i han guanyat la plaça. Per responsabilitat social.
Tampoc no hi fa res, però. Que avui és vespre de foc fútil i aquest joc de reflexions pot servir per encendre’l.