Natalia Mena

Amb tanta convulsió econòmica i social que hem patit aquests dos últims anys, no és d’estranyar que dita conjuntura hagi acabat contaminant l’escenari polític, que si ja de per si esdevé complicat i feixuc per tal de poder arribar a consensos que satisfacin l’interès general de la majoria, ara s’ha convertit en un autèntic exercici de malabars que presenta un panorama endimoniat de gestionar. Les institucions democràtiques que se suposava que havien de ser les aglutinadores de grans acords pel bé comú s’han convertit en la representació d’individualitats cada vegada més minoritàries, en les quals predomina l’ego i les ambicions personals per damunt dels projectes capitanejats per líders forts i carismàtics. Això està provocant un fraccionament exagerat de les estructures de l’Estat, i com a conseqüència una major dificultat d’entesa per poder tirar endavant qualsevol iniciativa o programa electoral en condicions.

Aquesta setmana hem assistit a la trencadissa liberal, que ja es veia venir que era la crònica d’una mort anunciada; però per descomptat no tenen l’exclusiva quant a fractures de partits es refereix. En aquesta legislatura, la primera en marxar de la seva formació política per diferències irreconciliables amb el seu cap de llista va ser la consellera no adscrita Carine Montaner; a continuació es va afegir a la tendència avalada pels seus bons resultats la cònsol major d’Escaldes-Engordany, Rosa Gili, i finalment ha arribat el torn dels liberals, que després d’unes primàries que en principi havien de servir per cohesionar el grup i fer-lo més solvent, així com més competitiu en la cursa per governar, ha acabat saltant tot pels aires de manera que la derrotada Pallarès, juntament amb els quatre consellers generals Ferran Costa, Marc Magallón, Eva López i Sílvia Ferrer, han anunciat que abandonen la seva afiliació per crear un nou projecte de futur. Si a això li sumem diversos moviments que s’estan produint per constituir altres alternatives diferents a les ja existents, l’embolic està servit.

Enmig d’aquest enrenou, l’habitatge està intocable; el combustible és un article de luxe; el poder adquisitiu de la població no deixa de baixar; la reforma de les pensions és una assignatura pendent; reconduir el model productiu per no viure tan sols del turisme no sembla un objectiu prioritari dins del pla estratègic de país; s’aposta per una proposta sostenible, però no deixen de fer-se construccions faraòniques que dibuixen un perfil urbà que no sembla acabar-se d’integrar en un entorn natural i de muntanya; l’encaix a Europa continua sent una relació que s’ha de cuidar, així com altres qüestions rellevants que afecten al benestar de la ciutadania. Davant d’aquesta situació, em pregunto si no hi ha prou circumstàncies a resoldre i suficientment importants com perquè la classe política deixi d’estar tot el dia mirant-se el melic, preocupada per les seves batalletes internes, que, d’altra banda, en la meva modesta opinió, són més de forma que de fons, ja que les diferències que hi poden haver entre els membres d’una mateixa formació són més aviat de matisos que no pas troncals o estructurals. És a dir, segons el meu parer, que són absolutament salvables per mirar de sumar esforços en comptes de dividir-los, generant més confrontació que diàleg. 

Per aquest motiu, tinc la sensació que actualment tothom vol ser de la república independent de casa seva i si no es fan les coses que a mi m’agraden, doncs res, me’n vaig i em munto la paradeta pel meu compte. Evidentment això és molt legítim, però a efectes pràctics i organitzatius d’una societat resulta molt poc operatiu, ja que els parlaments es converteixen en un veritable guirigall, on al final les majories acaben sent ostatges de grups minoritaris, cedint als seus xantatges si es vol avançar i no acabar tenint les institucions bloquejades. Arribats a aquest punt, trobo a faltar dirigents que encarnin un lideratge unificador, inclusiu i que guiïn a la vegada que inspirin a un gran nombre de persones pel camí de la cooperació social i l’acció col·lectiva. Sé que es tracta d’una tasca complexa, i més quan hem entrat de ple en l’escena preelectoral, i tots els candidats volen definir les seves posicions així com establir els pilars i principis que defensaran en campanya per mirar de convèncer a un votant cada vegada més desencantat amb la pantomima democràtica que ens volen vendre.

La volatilitat actual deixa de costat a les figures històriques per fabricar lideratges d’un sol ús en temps rècord. Vivim en una època on la societat avança o almenys ho intenta al mateix ritme que la tecnologia, que des de la irrupció d’internet ha transformat pràcticament tot, i la política no és una excepció, de manera que el nous perfils públics emergeixen del no res a una velocitat de vertigen i acaben desapareixent de la mateixa forma i amb la mateixa fugacitat, fruit de les noves tendències comunicatives. Així doncs, aquests personatges ofereixen una imatge més mediàtica i personalista però menys profunda i creïble; no els interessa transmetre idees, sinó missatges quasi sempre emocionals i que captin l’atenció del públic. Es tracta de personalitats que no deixen indiferent a ningú, és a dir, desperten sentiments a favor o en contra, i on té un gran pes el seu protagonisme.

A la major part dels països democràtics del món s’ha produït un canvi de paradigma en aquest sentit i han començat a sorgir com a bolets líders polítics que tal i com venen se’n van. Instal·lats en la política de la clatellada i de les fake news per sobre de la del diàleg i els fets, és evident que les regles del joc han variat, i com sempre toca adaptar-se aquesta nova realitat. El que està per veure és fins quan. Nelson Mandela va dir: «Els veritables líders deuen estar disposats a sacrificar-ho tot per la llibertat del seu poble». Avui dia no sé quants polítics subscriurien aquesta afirmació; d’aquí la pregunta que titula aquest article: existeix una crisi de lideratge polític a Andorra? I vosaltres, què en penseu?