Antoni Pol i Solé Arquitecte

La fundació de l’ordre de les Germanes de la Sagrada Família, per Anna Maria Janer, es va fer a la Seu d’Urgell el 1859,  en un edifici conegut com la Punxa, obra de Calixte Freixas, al final del passeig Joan Brudieu, i al qual, 100 anys després, s’hi afegiria una nova església. El projecte s’encomanà a Josep Puig-Torné (mort el 2020), un jove arquitecte que havia acabat els estudis el 1957 i que el farà en la col·laboració del company Josep Serra i de Dalmases (mort el 2021). Es perseguiren quatre grans objectius.

Primer, reorganitzar les funcions existents, eliminant la vella capella per ampliar el refectori o menjador i incorporar nous usos com la capella amb les despulles de la futura beata fundadora.

Segon, reordenar els accessos des de l’exterior i per l’interior.

Tercer, acabar urbanísticament el final del passeig Joan Brudieu amb una façana escaient, aprofitant la posició singular de l’institut o noviciat, i tancant definitivament la possibilitat de fer una continuació directa del passeig fins al riu Segre plantejada unes dècades abans.

Quart, construcció d’una nova església, amb més capacitat (400 persones) i amb accés independent des de l’exterior per poder acollir els veïns del barri i sobretot d’una major significació pública per tal de rebre les despulles de la fundadora un cop declarada beata , cosa que es va produir el 2011.

Tot i les influències eclèctiques en les escoles d’arquitectura d’aquells anys, barreja dels estils clàssics, del modernisme i del noucentisme a Barcelona, en Puig-Torné es va formar durant els anys de recuperació del moviment modern pels treballs i activitat pública del Grup R, de racionalisme, (Moragas, Sostres, Bohigas, Coderch, Pratmarsó, Martorell...) de la dècada dels 50, i que reprenien l’actuació d’abans de la guerra civil espanyola feta pel Gatpac, Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (Sert, Torres Clavé, Illescas, Duran Reynals , Bonet, Subirana..), des del 1929.

El seu posicionament va ser de clara alineació amb el racionalisme (la forma segueix la funció) del moviment modern internacional, associant-se amb Antoni Bonet i Castellana de 1958 a 1964, que havia estat deixeble de Le Corbusier i membre del Gatpac.

Josep Puig-Torné (2003) considerava que no s’havia de perdre la visió de conjunt, respectant l’entorn natural i construït, buscant l’obra equilibrada i mai lligada a condicionaments.

Aquesta obra, tot i ser una de les seves primeres, ja reflecteix una personalitat que necessita acceptar desafiaments i superar els obstacles, amb constància, sentit de la direcció, profunditat, capacitat de concentració, autoanàlisi i meticulositat i molta energia, sensibilitat i imaginació. Per  explicar l’obra arquitectònica, però, cal anar a cercar tres conceptes.

Vitruvi (25 a JC) i els seus estudiosos des del Renaixement, ja va establir els tres conceptes clàssics, és a dir, que la bona arquitectura havia de resoldre  la solidesa (firmitas), la bellesa (venustas) i la funció (utilitas) de l’obra.

Wagensberg (2000) exposa que hi ha tres tipus de coneixement, tots ells propis de la condició humana, és a dir a l’abast de cada ser humà, el racional o científic , l’emocional o artístic i l’espiritual o transcendent.

Per a l’església l’anunci, la celebració i el servei de la fe són les tres formes del seu misteri que es poden relacionar amb la veritat, la bellesa i la bondat. Igualment el misteri de la Trinitat, Deu Pare, Fill i Esperit Sant també es poden exemplificar amb la trilogia vida, amor i llum.

Josep Puig-Torné aplicarà aquests tres conceptes transposats en racionalisme, art i espiritualitat. La racionalitat, o la solidesa, a través del coneixement científic, la veritat i la vida o acte constructiu i tangible, que es concreta a través d’una construcció simple d’un volum de caixa, com una basílica, amb una tècnica estructural simple i a la vista i l’exposició de materials de construcció corrents i coneguts, organitzada amb dues galeries en el lateral esquerra i el cor en la part posterior; més un cos en L que servirà d’unió o transició entre la nova església i el vell edifici amb una part tancada o construïda i que contindrà noves funcions com la capella per a la beata i una part semioberta que recrearà un claustre per a separar el passeig de l’edifici vell i permet redissenyar l’accés a aquell i a la nova església, amb la complicitat d’un jardí mínim i lineal en part de la façana donant al passeig.

L’art, per assolir la bellesa que provoca el coneixement emocional o artístic, incloent-hi l’expressió de l’amor amb una profusió d’elements i artistes que se sumen a l’obra per completar-la i equilibrar-la; amb escultures en pedra de la Sagrada Família i en fusta del Viacrucis de 18 metres a l’interior de Tomàs Bel i vitralls donant al passeig de Josep M. Blay i donant a la galeria de Gerald Henderson i a l’exterior l’escultura ceràmica de Maties Pau i Ferrer a la façana donant al passeig, sent ella sola portadora simbòlica de la terna de conceptes de vida, amor i llum; o el sagrari; i finalment la capella de la beata amb nous elements artístics ja posteriors però també acurats.

L’espiritualitat, per facilitar la funció pròpia d’una església, o coneixement per a ajudar-nos a transcendir, com l’expressió de la bondat i de la llum.

I que es manifesta indirectament a través del gran espai interior investit de silenci i de recolliment, de l’altura de l’espai accentuada per l’emmarcament de l’altar en un pany de paret que s’eleva fins a la coberta, dels contrastos de llum i ombra interiors i a l’exterior en el porxo d’accés, de les transparències dels vitralls, dels expressius relats d’aquests i de les escultures, dels grans i verticals ciris invertits i lluminosos en petits fragments d’alabastre que cauen del cel com a llengües de foc inspiradores i es contraposen amb la línia de llum difusa de la primera galeria, de les grans obertures il·luminant grans panys de paret en contrast amb els panys cecs, dels pòrtics de formigó vistos enfilant-se amunt acabant coronats en arcs rectilinis...

Espiritualitat entesa com a descentrament, obertura, èxtasi, sortida d’un mateix cap a l’altre, com allò que ens transcendeix, el que és sagrat, en contraposició al que és profà.

La recerca i l’assoliment de Puig-Torné, cinc anys abans del Concili Vaticà II, d’una obra de conjunt i equilibrada respectant allò construït i també l’entorn natural i urbà incorporant a l’obra els principis racionalistes de l’arquitectura moderna, l’art i la funcionalitat de l’espiritualitat, ens posen davant  d’una autèntica i excepcional joia arquitectònica, pròxima i a l’abast.