Roger Naudí Psicòleg

La noia que ballava al meu costat va caure al mar; desesperada cridava suplicant ajuda: «M’ofego, m’ofego». De sobte, tota l’embarcació es va aplegar a estribord, d’es d’on contemplaven la jove que s’acabava de precipitar a l’aigua. Una coral de crits retronava a la coberta, els espectadors amb el cor en un puny donaven ànims a l’accidentada per a que resistís a la superfície. Tot d’una i amb un somriure que semblava tret d’un anunci de Colgate, va sortir a escena l’esperat socorrista. El nostre Mitch Buchannon lluïa un banyador roig i com a bon millennial era pluriempleat de l’empresa de iots. Entre les seves tasques destacaven l’elaboració de còctels i combinats i el salvament de turistes en alta mar. Precisament estàvem a punt de presenciar aquesta darrera tasca. Com si per ell fos un pur tràmit, previ a una hàbil aturada de motors, va ordenar a la gent que s’apartés de la barana. Decidit va agafar el flotador salvavides i mentre donava indicacions a l’accidentada sobre com procedir amb l’element de rescat, aprofitava per a preguntar-li pel seu estat físic, si tenia algun os trencat o alguna afectació en la mobilitat, ja que allò l’hauria obligat a avisar per ràdio un equip especialitzat i a saltar a l’aigua fins a la seva arribada. La jove va interrompre un segon la seva saeta desesperada de súplica en la menor i va respondre que no tenia res trencat. L’insensat socorrista estava a punt de tirar-li el salvavides, però en aquell moment vaig sortir del meu segon pla i agafant-lo pel braç que flexionava per llençar el flotador, el vaig aturar. «Et sembla que un flotador és la millor solució?», vaig cridar, convençut de l’error d’aquell gamarús. «I vosaltres?», vaig etzibar als espectadors que m’increpaven. «No em mireu així… No veieu que el que necessita la noia no són solucions ràpides i fàcils sinó aprendre a nadar?». 

Entre cinc i a la de tres em van tirar per la borda; encara recordo que mentre volava, com a bon profeta incomprès vaig pensar: «Perdona’ls, Senyor, no saben el que fan».

I és que com deia Paul Watzlawick a El llenguatge del canvi una persona que s’ofega, necessita un salvavides, no que se l’ensenyi a nadar. Així doncs, fer sentir covard o poc introspectiu algú per necessitar un fàrmac (prescrit medicament) per a agafar la son, evitar tenir atacs d’ansietat o no viure amb pressió al pit, és no només un error, sinó un luxe sàdic que es permeten etzibar els profetes de la moralina del tot a 100, coachs d’Instagram i altres pokémons de dins i fora del món de la psicologia, sense adonar-se del dany que poden arribar a causar a les persones que pateixen.

No cal anar massa lluny per a topar amb ells, els trobareu sota l’epígraf d’amic, coronant el tamboret del bar de la cantonada, escarxofats a la poltrona d’una consulta de psicologia o inclús davant del mirall de l’ascensor del bloc. Si teniu ansietat us diran calma’t, si teniu depressió, anima’t i si preneu fàrmacs, que són molt dolents i que enganxen. 

Però no patiu, que jo els he tractat de prop, i els seus actes disten molt de les seves paraules; a la nit també grinyolen les dents, compren infusions del Mercadona per relaxar-se i alguns més apurats, fan baixar valerianes a cop de birra mentre amunteguen burilles al cendrer i amaguen cadàvers emocionals sota el llit.

Altres mags de la retòrica terapèutica et diran que «pensis bonic», perquè és clar que si estàs deprimit és perquè penses malament; distorsions cognitives, que en diuen els cognitius conductuals. És a dir, a partir de llavors, ja tens dos problemes: el motiu que t’ha portat a la consulta (que s’expressa a través de símptomes afectius o de tipus ansiós) i el fet de tenir un cervell que pensa de forma errònia. Els pensaments negatius o el dolor existencial es patologitza fins al punt d’assumir que la persona té falles perceptives o valoratives sobre la realitat si la visió sobre aquesta és dolorosa o pessimista. Una realitat única, que segons ells, existeix independent a la persona i a la qual el professional, ves per on, hi té un accés privilegiat i fidedigne.

I sí, els ansiolítics són solucions ràpides i poden crear dependència. Una teràpia mal enfocada també pot crear dependència; un tractament que s’allarga en el temps sense objectius concrets i basat en una relació de «necessito el terapeuta per a cada passa que faig a la vida» també crea dependència. 

Així doncs, més prompte que tard, envieu a cagar a la via als que us facin sentir que penseu malament per estar tristos o que sou fluixos per necessitar en moments puntuals, recursos externs a un mateix.

I els psicòlegs i demés ajudadors freelance recordar-vos: Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.