Meritocràcia i amiguisme
Els dos conceptes poden anar de la mà perquè no són incompatibles. Algú pot ser competent professionalment i al mateix temps tenir amics en el poder, donant com a resultat un benefici a l’hora d’accedir a un lloc en concret de la jerarquia laboral o social. La persona pot ser familiar o amic del responsable de torn i aconseguir el lloc de treball abans que qualsevol altra amb les mateixes aptituds. Estic parlant dels favors personals, que res tenen a veure amb la meritocràcia perquè aquesta segona es basa en tres pilars: l’esforç, el talent i la sort. Dit d’una altra forma, aquesta paraula ens està dient que si volem alguna cosa i ens esforcem podem arribar a aconseguir-la. Això sí, no s’ha de confondre amb el xarlatanisme que diu: «Si ho vols, pots fer-ho!». Si fos tan senzill, tots seríem milionaris i ningú treballaria per un salari, tindríem la nostra pròpia font d’ingressos. Ara, els tres factors són igual d’importants, tant l’esforç, com el talent i la sort, són una tríada perfecta.
Només que en l’amiguisme el factor sort ja ve incorporat en el bagatge del candidat. És una variable independent controlada que no representa cap perill per a aspirar al lloc. Ve a ser igual que si poguéssim predir el temps, sempre aniríem vestits per a l’ocasió, no tindríem ni fred, ni calor i menys encara, emmalaltiríem pels canvis climàtics. Ara, tornant a la meritocràcia, és la interacció entre els tres conceptes la que decideix el resultat final, això es tradueix a estar preparats acadèmicament i/o professional, tenir el talent necessari i estar en el lloc i moment adequat. Si bé és cert que tots sortim de la mateixa línia de sortida, també ho és que l’equipatge de cadascun és diferent; no és el mateix treure’s una carrera universitària alternant la jornada amb una feina que tenint tot el temps per a un mateix, com tampoc ho és la zona residencial de cadascú. Hi ha qui li dedica dues hores diàries al transport per a arribar a la universitat i hi ha qui viu a escassos metres d’ella, però la meva intenció és fer entendre que no importa tant la sortida, sinó que la meta és el factor rellevant.
Per sort aquesta funció forma part de l’esforç, s’encarrega de no perdre la motivació perquè entén que ha de jugar amb les fitxes que li han tocat, de poc serveix lamentar-se. És coneixedor que per molt de talent que tinguem, si no el treballem, tard o d’hora ens quedarem curts. Arriba un punt on el talent per si sol no és suficient i requereix de la sort i aquesta s’aconsegueix amb l’esforç. Les oportunitats es creen i per a això cal moure’s, interactuar socialment, mostrar-se als altres, que vegin que existim i que tenim unes aptituds que potser els interessa contractar, és a dir, cal fer màrqueting d’un mateix. En moltes ocasions, el producte més demandat no és el millor del mercat, sinó el que millor campanya publicitària ha difós. Això també és un mèrit, saber vendre’s i destacar entre la multitud.
Resumint això últim seria: la situació de partida no depèn de nosaltres, no decidim on néixer, en quina família fer-ho, ni a quina classe social pertànyer, però, no obstant això, sí que decidim què fer amb aquest equipatge. La vida és un camí, és com una cursa de fons, amb la qual cosa no depèn tant de la velocitat de sortida, sinó de la capacitat pulmonar per a arribar fins al final. Indubtablement que el punt de partida és important, però no arriba a ser determinant. Gràcies a l’actitud, hi ha gent que interpreta els obstacles com a reptes i els afronta exactament de la mateixa manera. És a dir, es qüestiona com pot aconseguir els seus objectius personals amb els coneixements i aptituds que posseeix i a partir d’aquí traça el seu camí. Per aquesta persona el més important és arribar, el com ho farà és secundari, es posa una data límit i es prepara conscientment. Aquesta última frase està reflectint la paraula meritocràcia, ens diu que la persona es mereix el que té perquè s’ha esforçat a aconseguir-ho.
Ara bé, això és així en el context personal perquè quan entren en joc terceres persones la qüestió ja és totalment diferent ja que són elles qui decideixen el valor assignat al mèrit. Per exemple, en el treball, a vegades es premia més l’amiguisme o ser família de tal persona abans que les capacitats professionals. Això és la designació a dit, se li assigna un càrrec sense més, saltant-se tota la jerarquia empresarial, només per ser qui és. En aquest cas és una meritocràcia basada en el poder, en la capacitat de moure fils i no tant en l’esforç de superació personal i consegüentment, no s’aprèn res, és més, fa la ment estúpida perquè deixa d’haver-hi motivació. La persona sap que espetegant els dits aconsegueix el que vol, llavors no té la necessitat d’aprendre i, en conseqüència, de millorar.
Entès això, cal afegir la síndrome de l’impostor. Apareix quan la persona mereixedora del lloc creu que no s’ho mereix. Està convençuda que l’ha aconseguit per la sort o per la seva amistat amb la direcció. És molt curiós perquè com estaràs veient s’entrecreuen els conceptes, aquesta persona encara tot i ser vàlida per al lloc, considera que li ve gran i és a causa de la seva poca autoconfiança. Tem decebre els altres i segurament ho aconseguirà perquè des del primer dia autosabotejarà el seu treball, primer començarà pel seu vocabulari interior, després s’autoexigirà més del que pot suportar i, per acabar, dimitirà per la vergonya a ser acomiadada. Tindrà un vocabulari repetitiu de menyspreu: «Soc incapaç, incompetent i imspotora, no mereixo el lloc». Per la seva banda, en l’amiguisme el vocabulari és bastant diferent, és: «Si ho vols, pots aconseguir-ho! Gràcies als meus pares, la meva família, als meus amics, la fama, etc., la vida em somriu. Res és impossible!».