Natalia Mena

Per fi, després de dos anys infernals de crisi sanitària amb restriccions de tota mena, comencem a sentir-nos novament lliures per encarar una temporada estival que s’espera que sigui excel·lent, i que marqui la confirmació d’una recuperació econòmica que no acaba d’arrencar a causa dels núvols de la inflació, els conflictes internacionals, la reducció del crèdit bancari, el hackering, la revolució laboral, la problemàtica energètica i el canvi climàtic. Tot plegat sembla que l’univers no ens vulgui donar ni un respir. No obstant això, existeix un cert clima de positivitat que fa pensar que independentment del que està succeint, la gent té moltes ganes de sortir, viatjar, desconnectar i passar pàgina d’un capítol de la nostra història que ha estat un autèntic malson.

Amb l’afició que tenim a fer prediccions de futur com si tots fóssim pitonisses, perquè necessitem comptar amb més certeses que incògnites, ja que no ens sentim còmodes en el desconeixement de què passarà. Tots els Estats, ministres de turisme, plataformes de viatges, touroperadors, i altres agents implicats en el sector, s’han precipitat a augurar que el 2022 serà un dels millors estius de tots el temps. I clar, una no pot deixar de preguntar-se com és possible que en un context on no deixen de bombardejar-nos amb notícies sobre la pujada de preus que semblen no tenir sostre, amb un context bèl·lic a Europa, amb les empreses patint perquè encara arrosseguen els efectes de la pandèmia, el col·lapse energètic en ebullició, els tipus d’interès a l’alça perquè ja s’ha acabat això dels diners gratis, etcètera, de sobte facin córrer la pantalla i ara tot siguin titulars sobre que ara toca viatjar per generar confiança, que la guerra ni la notarem turísticament, que les ajudes s’allargaran perquè la cosa aguanti amb pinces fins a setembre. I som-hi, que si hi ha quelcom que no està mai en crisi és la maquinària de les mentides, les mitges veritats i la manipulació de les dades en funció dels interessos de qui les comunica.

Està clar que hi ha més ànsies de vacances que mai: el client vol viatjar, llevar-se les ganes d’un desplaçament llarg deixant enrere aquella idea de la proximitat per gaudir d’indrets remots on poder perdre’s, i oblidar-se durant uns dies de les adversitats viscudes en els darrers anys. I estem de sort perquè sembla que encara li queden diners per gastar; les imatges dels aeroports aquestes últimes setmanes així ho demostren. De manera que, a curt termini, segurament es podria afirmar que serà una estació potent, almenys aquestes són les expectatives, perquè l’època actual està sent molt complicada. Els reptes que hi ha al davant requereixen reformes estructurals tan importants i de canvis en els hàbits de consum que no seran fàcils d’assumir, que és precisament per això que resulta curiós i paradoxal al mateix temps que el panorama sigui un augment de la demanda, tot i que els experts apunten que aquest comportament és normal per raons sociològiques.

En un país turístic com és el Principat, aquest període de l’any esdevé clau per a la seva economia, de manera que es prepara a consciència per presentar una oferta atractiva que s’espera que superi els tres milions de visitants d’arreu del món. Vull creure que això no és tan sols un miratge, però és realment tot tal com ens ho expliquen o es maquillen els indicadors fent-nos trampes al solitari? S’estan fent els deures per un model turístic renovat impulsat per la sostenibilitat i la digitalització?

El consumidor actual ja no pensa igual, ni menja igual, ni actua igual, ni disposa del mateix capital per gastar. De fet, ara viu en un entorn d’inflació, de pujada de tipus d’interès, d’ocupació artificial i d’inestabilitat geopolítica, per tant, el perfil ha canviat per nassos, i l’adaptació d’una proposta d’acord amb el que demanden les noves generacions serà essencial si es vol abordar la reforma de la indústria turística amb certes garanties d’èxit. El nou prototip de viatger busca experiències autèntiques i respectuoses amb el medi ambient.

El problema és que, avui dia, moltes empreses han consumit tota la capacitat d’endeutament, presenten dificultats de liquiditat i algunes de solvència, i són hereves, a més, d’un paradigma generat en escenaris de sobredemanda. Un altre aspecte que cal destacar és que seduir el turista mai havia estat el motor del negoci; l’estratègia era captar l’intermediari que els portava. Els viatgers simplement visiten els llocs, però amb la manca de recursos econòmics i el marc de demanda selectiva, la situació és previsible que canviï dràsticament en un parell d’anys.

I així estan les coses. El pressupost de les llars per les vacances està baixant a causa de l’increment del cost de la vida. No obstant això, el turisme es continua veient com una prioritat en la despesa familiar i es considera un producte de primera necessitat. Per tant, la percepció dels professionals que es dediquen a aquesta activitat és bona, tot i que asseguren que la rendibilitat no serà la mateixa. És a dir, que són conscients que el marge de benefici es veurà significativament reduït per tot el que està passant, i és que la realitat és tossuda i la veritat sempre acaba sortint a la llum i imposant-se, davant aquells que creuen que ara toca exhibir un triomfalisme exacerbat per arrodonir una temporada que no serà ni molt menys tan esplèndida com ens volen fer veure. 

Amb aquesta reflexió no és la meva intenció xafar la guitarra a ningú, al contrari. Com va dir Winston Churchill: «Soc optimista, no em sembla útil ser una altra cosa», i per tant, sempre miro la part positiva de tot. Però, home, és que hi ha moments en què tens la sensació que et prenen el pèl o et tracten d’idiota. Malgrat això, no deixis per demà el viatge que puguis fer avui; hi ha un munt d’aventures allà fora esperant a ser viscudes, així que per poc que puguis, no renunciïs a fer turisme.