Marilyns (Enxarxats, segona part)
1 de juny de juny de 1926. Neix el mite Marilyn. La persona real, Norma Jeane Mortenson, va dir: «Estic sola; sempre estic sola, tant se val el que passi». En el món de la psicologia conductual, la síndrome de Marilyn Monroe defineix a aquelles persones que tothom vol posseir, però a les quals ningú es molesta a conèixer en profunditat. Són perfils trencats per la solitud, com ho va ser la mateixa Norma Jeane. Una dona en un etern paper d’ingènua, però que amagava una faceta més profunda, reflexiva i autoexigent que pocs coneixien. Un perfil psicològic que va caracteritzar la mateixa Marilyn i l’essència de la qual ha donat forma a un desordre mental patològic que porta el seu nom.
En el llibre Lovesick. The Marilyn Syndrome, la doctora Elizabeth Macavoy explica les característiques d’una malaltia emocional que afecta els qui no s’estimen a si mateixos i semblen condemnats a «atraccions fatals», i diu: «Abans de morir, Marilyn ja havia mort de buit i solitud». Més enllà del glamur i dels focus, existia una dona fragmentada des de feia molt. Algú que havia entès que en la seva felicitat impostada, només existien l’egoisme i la falsedat. Actualment, i per culpa de les xarxes socials, la síndrome de Marilyn Monroe, directament lligada a un altre desordre mental, la síndrome de la selfie, creix de manera exponencial, i no només entre els joves com es podria pensar. Apareix en aquelles persones que, curiosament, solen eclipsar els altres pel seu encant, la seva bellesa o el seu èxit en alguna activitat. Allà on apareixen atreuen totes les mirades i el món s’atura per uns moments.
Tots desitgen acostar-s’hi, formar part del seu entorn. Però en realitat, la majoria de les vegades són mers instruments, nines i ninots manegats per tercers i que acaben sent objecte de desig i de promoció, malgrat que la persona objecte, conscient o no del fet, sempre ho nega. Perquè ser el centre d’atenció de tots els universos és gairebé addictiu, és reconfortant i molt plaent, sobretot quan l’autoestima és molt fràgil.
Així, en el cas de Marilyn, tota aquesta voràgine va sorgir després d’una infància traumàtica, amb una figura paterna de la qual va fer-ne una imatge detestable i diabòlica, i una adolescència precipitada que va derivar en relacions catastròfiques. Amb el temps va ser conscient que per a sobreviure en aquell escenari de càmeres, productors i directors de cinema havia de crear un paper de dona relativament ingènua, despreocupada i sempre bonica i radiant. Aquesta era la imatge que venia entrades, la que feia bavejar a tots per igual. Un objecte de desig que condensava la venjança contra aquell pare maltractador reflectit en cada un dels homes que s’hi acostaven amb l’únic objectiu de portar-la al llit i poder fer una osca més a la culata.
Norma Jeane va construir el seu paper a la perfecció i, no obstant això, mai va guanyar cap Òscar per interpretar de manera magistral aquest paper anomenat Marilyn Monroe. Pocs sabien que es va veure obligada a rebaixar de manera contínua el seu nivell intel·lectual per a sobreviure a Hollywood i per a fer de la seva ingenuïtat la seva clau de l’èxit, donant forma a una dona que en realitat no era.
El perill de crear un paper per a aconseguir reconeixement i ser centre d’atenció i de desig permanent és que la identitat pròpia s’acaba marcint. És un dels símptomes evidents de la pèrdua d’autoestima amb orígens a la infància o joventut. Arthur Miller, marit de Marilyn, va dir d’ella que era com «Jekyll i Mr. Hyde». Miller va arribar a conèixer bé aquest altre costat de Norma Jeane, la dona taciturna, solitària i reflexiva que gaudia escrivint poemes perquè «tenia instint per a la poesia» i que havia estat una dona hàbil a l’hora d’arribar fins a on ho havia fet. No obstant això, i segons deia el mateix Miller, no sabia dir NO de manera taxativa. En realitat el que li mancava a Marilyn era l’arrabassada autoestima. Encara que la mateixa Marilyn va intentar crear la seva pròpia productora cinematogràfica, tal gosadia li va ser durament recriminada i considerada com un desafiament a la indústria del cinema. Així que rendida, va tornar dòcilment al seu paper de dona ingènua.
Aquells no eren bons temps per a les dones, tot cal dir-ho. La testosterona imperava arreu, tal com passa avui, on el masclisme, inexplicablement, campa més fort que mai i la imatge de l’home ideal és un embolcall, producte de gimnàs sense cap capacitat intel·lectual aparent més enllà del que es limita al crossfit, bodyfit, powerlift, kettlebells, bodysculpture, culturisme, squats i tot el monumental circ de fits que s’ha muntat entorn del deu Adonis, l’immortal amant d’Afrodita. Curiosa inversió de rols la que s’ha produït entre els marilyns masculins actuals i la imatge de la dona fins fa poc. Els psicòlegs tenen clar que és el resultat de la constant exposició a les xarxes socials, el forat negre per on s’escola la veritable personalitat i on es crea un altre món farcit de marilyns que corren, encegades pels likes, lloances i floretes, cap a un mur anomenat autodestrucció.
La síndrome de Marilyn Monroe ens diu que interpretar un paper per a poder sobreviure i ser admirats pels altres, costi el que costi, té un alt preu. Pot ser que no ho percebem avui, pot ser que en l’actualitat quedem enlluernats, extasiats per tots aquests reforços que alimenten amb verí l’autoestima. La realitat, però, tossuda com una mula, acaba repartint hòsties com a pans de quilo.
L’aprovació social, la recerca del reconeixement i l’èxit, costi el que costi, no sempre donen la felicitat. Gairebé sempre deixen una gran buidor i ens esqueixen lentament, sense pietat.
Deia Norma Jeane: «De petita, mai, ningú, em va dir que jo era bonica». De gran només escoltava aquest qualificatiu i la seva gamma de sinònims. Cal valorar les conseqüències quan juguem a destemps.