Francesc Guillaumet Periodista

Es deia José Ribas Alegre i li deien el Joseret de la Fàbrica perquè la seva família sempre havia treballat a la colònia industrial que hi havia a Vilves, molt a prop d’Artesa de Segre. Tenia 17 anys i aprenia l’ofici de forner a Ponts, però tothom diu que tenia molta traça amb el futbol. Quan la guerra es va començar a complicar el van cridar a files a la lleva del biberó. Aquella a la qual va recórrer la República quan va veure que les coses anaven maldades i Franco tenia tots els números de guanyar la guerra. El Joseret va morir al Merengue, una serra d’alt valor estratègic entre Camarasa i Balaguer (actualment al costat del Club de Tennis) que servia per controlar la central hidroelèctrica de Camarasa i, per tant, la llum que proveïa la indústria de guerra de Barcelona. El Merengue va ser una carnisseria. Estava defensat pels tiradors d’Ifni, un cos d’elit de l’exèrcit feixista, i mentre la canalla de la lleva del biberó intentava prendre la serra les morts es contaven per centenars. A dalt de tot del Merengue, que avui està museïtzat i es pot recórrer la línia de trinxeres que feien servir per defensar-lo, hi ha un monòlit. Hi diu: «Recordem-ho sempre perquè mai més torni a passar».

Parlo de la Guerra Civil però podria parlar de qualsevol guerra i precisament això és el que em va venir al cap quan la setmana passada vaig escoltar el president d’Ucraïna. Zelenski explicava que al front de l’est, el que intenta a la desesperada que els russos no s’apoderin de tot el Donbass, hi perden un centenar de soldats cada dia. És una xifra freda. Una estadística, perquè com deia Winston Churchill un mort és una tragèdia, però quan es parla d’un miler ja entra al nivell de l’estadística. Segurament vist des de fora ningú s’interessarà per aquest centenar de persones que moren cada dia al front. Ucraïnesos, soldats professionals o de lleva, que lluiten a la desesperada per defensar el seu país de la invasió russa. No obstant això, els periodistes els contem per xifres i segurament n’hi ha que van molt més enllà de la freda estadística. Si jo fos corresponsal de guerra (sempre dic que no puc deixar aquest ofici sense haver-ho fet almenys una vegada) intentaria explicar la història d’un d’aquests soldats. Seria un bon reportatge de diari, tot i que també de ràdio o televisió. Preguntaria a un dels defensors de la frontera de l’est qui és, on són els seus, a què es dedicava abans d’esclatar aquest conflicte que amenaça per dessagnar Ucraïna i Europa sencera si es té en compte que les conseqüències de la guerra s’aniran notant cada vegada més i sobretot quan arribi a l’hivern, l’època en què el món que viu en pau necessitarà (necessitarem) més gas i petroli per fer funcionar les calefaccions. Li diria també que m’expliqui on va estudiar, si està casat o té fills (el mateix faria si entrevistés una dona soldat). M’interessaria pels seus somnis de joventut, per la seva època universitària, si és que hi va anar, per les seves creences religioses, pel seu equip de futbol, pels seus pares. Qui eren, d’on eren i quins valors li van donar. Li preguntaria tantes coses pel meu reportatge, que només tindria una foto i seria la seva, que segurament no tindria temps de tornar al front. 

Quan penso amb el bon periodisme, penso en aquesta mena de relats. De fet, no inventaria res perquè tot ja està inventat. Ho va fer Gay Talese, periodista del The New York Times entre 1956 i 1965 i considerat pioner del nou periodisme juntament amb Tom Wolfe. El juliol del 1999 els equips femenins dels Estats Units i la Xina van jugar la final del Mundial de Futbol. La victòria va ser per les americanes i, per, tant, la majoria de flaixos, també. Però Gay Talese va girar la situació amb la destresa d’un mestre que va excel·lir en el periodisme i l’escriptura. Com deia, tots els periodistes s’interessaven per les jugadores nord-americanes que havien guanyat el Mundial. Mentrestant, a l’aeroport les esportistes xineses esperaven el vol de tornada amb el cap cot i amb la lògica tristesa d’haver perdut una final d’aquelles característiques. Gay Talese es va adonar que tots els reconeixements públics eren per les jugadores americanes però ningú parava atenció en Liu Ying, la jugadora que va fallar el darrer penal i que va impedir així que la Xina pogués aixecar la copa. Qui era, com la van rebre al seu país? Són algunes de les preguntes que es va fer el brillant periodista americà, de manera que va decidir explicar aquella final des del prisma de la jugadora que fa errar el penal. 

Torno a l’estadística i a Zelenski i els 100 soldats morts cada dia al front de l’est. Explicar qui són, qui eren abans, les seves pors i els seus desitjos segurament seria una de les històries més brillants que pugui escriure el periodisme. De moment, i davant la impossibilitat de poder anar a Ucraïna a explicar aquesta història, em puc centrar en la dels soldats desconeguts del Merengue, els joves de la lleva del biberó que van donar la vida a canvi de res. Com el cas del Joseret, que per cert era el germà de la meva padrina i el d’un oncle de la cònsol major d’Andorra la Vella.