La síndrome d’Amber Heard
En l’article Pregunta-ho a la pols, vaig fer l’exercici de narrar com imaginava l’escena en què Castro va oferir la seva pistola a Marita Lorenz, qui, després de trair-lo filtrant dades a la CIA, havia accedit a matar-lo dins d’un complot ianqui contra la revolució cubana. Mentre sortia de l’office on acabava de dinar, una companya, EL PERIÒDIC en mà, em va dir: «M’he quedat amb les ganes de saber que va passar després...».
D’entrada vaig pensar que, en ser un fet històric i existir llibres, articles, documentals i pel·lícules que ho narraven, no era en absolut necessari reprendre cap història amb un ànim novel·lístic. Al cap dels dies, però, vaig començar a reflexionar sobre el fet que el que em demanava era que donés la meva opinió sobre el perquè de la conducta dels protagonistes, imagino que per la meva condició de psicòleg. Respecte a per què Marita no va prémer el gatell, ja vaig exposar el meu punt de vista, per tant, ens centrarem en altres qüestions:
Per a posar-vos en antecedents: dos anys abans de conèixer Marita, Castro s’havia erigit com a primer ministre del país després d’una dura batalla contra el règim de Fulgencio Batista. Les portes del Palau Presidencial del dictador Batista sempre havien estat obertes a mafiosos com Meyer Lansky (Murder Inc) o Lucky Luciano (Cosa Nostra), amb qui es repartien els ingents beneficis que donava el joc, les drogues i la prostitució. Tot a costa d’empobrir i enfonsar en la misèria els mateixos cubans, que veien com el seu poble es convertia en el bordell dels Estats Units. La bretxa entre rics i pobres i la decadència que imperava va fer que el descontent es traduís en protestes civils que el dictador reprimia sense pietat, assassinant a aquells obrers i agricultors que s’atrevien a alçar la veu ofegats per la pobresa i encoratjats per conquistar un futur millor.
Des de la Sierra Maestra un grup de guerrillers comandats pels germans Castro i Ernesto Guevara va esdevenir l’espurna que va encendre la revolució cubana. El poble alçat en armes, va tancar l’aixeta a l’espoli i el saqueig i va alliberar el país del vassallatge ianqui. Tota aquesta lluita i exemple de dignitat es podia veure compromès pels capricis d’una jove de família rica que volia jugar a ser espia. Un cop fugida, Marita es va establir a Miami des d’on es va dedicar a fer propaganda contra la revolució i contra qui havia estat el seu amant. Imagino que Castro en veure com convertida en dissident, la senyora Matahari el difamava i s’omplia la boca parlant de drets humans, en un inici devia sentir fastig, incredulitat i impotència, però a poc a poc va ser capaç d’elaborar un dol i condemnar-la a l’oblit. Ella, en canvi, ràpidament, va iniciar una relació amb un dictador veneçolà i va fugir endavant, ploriquejant fins a ben anciana, sense dret a pensió i vivint pràcticament en la mendicitat, patint les vicissituds del sistema pel qual va lluitar i trair Fidel.
Deia que mai ho hauria fet, que li van rentar el cervell, que li van robar un nadó, que l’estimava... Però un cop traït l’amor es va passar la vida tractant de fer-li mal.
Podríem anomenar a aquesta forma d’actuar com la síndrome d’Amber Heard, que consisteix en què una persona sent que no s’ha comportat com caldria amb un tercer i, paradoxalment, en lloc d’esmenar l’error o disculpar-se, èbria d’egomania, opta per intentar destruir l’objecte que li causa la culpa o la pertorba, en aquest cas, un ésser estimat. En altres ocasions tractarà de guanyar la batalla del relat, atribuint-li a l’altre la categoria de dolent (i, per tant, mereixedor del dolor), convertint-se així en víctima de la situació que ella mateixa ha creat.
És a dir, una part dels humans, davant un error o acció que causa dany en un altre, sentiran penediment, demanaran disculpes i repararan. Altres, més mesquins, experts en relacions objectals de cèl·lula narcisista, tractaran d’atribuir-te responsabilitats i fer-te la vida impossible en la mesura que tinguin l’oportunitat, a través dels fills, la família, els amics o inclús la feina. Però tot té solució, ja que aquests botxins emocionals, al contrari que els joguets de la pel·lícula Toy Story, perden tot el seu poder damnificador un cop els deixes de mirar i els treus l’atenció.
Castro, com a bon revolucionari, estava forjat amb grans sentiments d’amor, i alhora amb una duresa mental i resiliència emocional que indefectiblement el van permetre saber ser i estar.
Així doncs, si realment Marita volia matar-lo, va perdre l’oportunitat, ja que només un cop va posar el pit a les bales, si realment volia estimar-lo va perdre l’oportunitat, ja que només un cop va posar el pit a les seves mans.
Fi.