Omar el Bachiri Psicòleg clínic

El títol del article resumeix perfectament la meva situació personal de fa tot just unes setmanes. Concretament, el 12 de maig em trobava de vacances a Sudàfrica, a Johannesburg. Era un dijous a les 17.00 hores, quan un grup de quatre homes em va assaltar pel carrer i es va endur el meu passaport, el telèfon mòbil i la cartera de diners (targetes bancàries incloses). Em van reduir en qüestió de segons; van fer servir la tècnica del mata lleó, que consisteix a escanyar-te per l’esquena de forma inesperada, fins que perds la conciència. Un m’escanyava i els altres tres m’anaven palpejant la resta del cos per distreure’m i no poder reaccionar, passats uns 70 segons em desperto en mig de la gent atordit. 

A partir d’aquí comença una cursa a contrarrellotge que va durar fins al divendres a les 16.00 hores, quan l’ambaixada espanyola em va donar el salconduit (document per a poder creuar les fronteres fins a arribar a Andorra, sense passaport). Van ser 23 hores només centrat en trobar la solució al problema. S’ha de tenir en compte que el meu avió sortia el dissabte a les 18.00 hores, així que havia de pensar i actuar ràpidament. També he de dir que el procés és bastant senzill de realitzar quan el coneixes i saps a on trucar, cosa que no era el meu cas, i suposo que el de la majoria de ciutadans d’Andorra. Sempre hem sentit que si teníem qualsevol problema fora del país, les ambaixades tant de França com d’Espanya ens ajudarien i, efectivament, és així, però hem de seguir un protocol i l’objectiu del article es explicar-lo. Només és un pas: trucar al Ministeri d’Afers Exteriors d’Andorra, el telèfon el pots trobar a la seva pàgina web. 

Una vegada els truco, em demanen que els enviï per correu electrònic la denuncia del robatori del passaport i el bitllet d’avió de tornada. Simultàniament, es posen en contacte amb l’ambaixada espanyola i en menys de dues hores tenia el problema solucionat. És increïble la rapidesa amb la qual treballen, tant el nostre ministeri com l’ambaixada espanyola. També he de mencionar el tracte rebut per les dues parts. Des d’Andorra, la funcionària que em parlava per telèfon ho feia amb una veu molt tranquilitzadora i segura de si mateixa, cosa que em transmetia calma. Per la seva banda, les tres funcionàries espanyoles que em van atendre també es mereixen un gran aplaudiment perquè em van tractar com si estigués a casa, amb una educació i simpatia excepcionals.

Igualment, he de dir que vaig tenir molta sort quant a l’ajuda rebuda, tant per la policia de Johannesburg com per la direcció del hostel en el qual m’allotjava i, sobretot, per part de quatre persones en concret: el Micas, la Florence, el Jordi i el meu germà. El Micas és un amic, company de feina i també molt viatger; ha recorregut tots els països del món, em va facilitar el telèfon del Ministeri d’Afers Exteriors d’Andorra. Després, la Florence és una noia alemanya que està estudiant a Johannesburg i treballa fent hores extres a la recepció del hostel. Es va presentar amb mi a la comissaria de policia per fer de traductora, ja que parla fluïdament tant l’espanyol com l’anglès, cosa que jo no. El meu anglès es mitjà i no dona com per a explicar amb detall l’agressió patida. Per això mateix, agraeixo la labor de la policia perquè veient la meva dificultat per relatar la situació, em van demanar si coneixia algú que em pogués ajudar amb l’idioma i és quan la vaig mencionar i em van acompanyar al hostel a buscar-la. Igualment, també em va deixar el seu telèfon per trucar al meu germà i al Micas a Andorra. Ara, només tenia l’opció de trucar via internet, és a dir, per WhatsApp o per les xarxes socials i suposo que, com molta gent, tenim els números de telèfon enregistrats al mòbil, però rarament els coneixem de memòria. Aleshores, vaig entrar al messenger de Facebook  i em vaig posar en contacte amb ells. Al meu germà li vaig demanar de trucar al banc i que donés de baixa les targetes de crèdit i que intentés fer igual amb el meu telèfon mòbil. Al Micas, li vaig preguntar a on podia acudir per demanar ajuda i em va donar el telèfon del Ministeri d’Afers Exteriors. 

Per la seva banda, el Jordi és un viatger de Barcelona que s’allotjava al mateix hostel que jo i, coincidències de la vida, esquia sovint a Andorra. Es va oferir a ajudar-me i em va acompanyar durant tot el procés, inclús em va facilitar els diners per a poder sobreviure els dies següents i també em va deixar trucar des del seu telèfon al ministeri. El fet dels diners també ha sigut una coincidència perquè parlant amb ell, li vaig preguntar si tenia un compte a PayPal i em va contestar què sí, de manera que li vaig demanar si podíem fer un intercanvi: el meu germà li ingressava diners a la seva tarja i ell m’ho donava en efectiu. I, efectivament, em va fer el favor. Així que, com estaràs veient, tot i la mala experiència viscuda, també he tingut sort amb la gent que he conegut i que m’ha ajudat altruistament. 

Resumint l’actuació: la mateixa nit del dijous, la direcció del hostel em busca la ubicació de les ambaixades i totes dues estan a Pretòria, a uns 60 quilòmetres de Johannesburg, però, per sort, hi ha un consolat francès en la mateixa ciutat, a només 12 quilòmetres del hostel. El divendres a primera hora del matí ens presentem davant dels funcionaris del consolat i els explico la meva situació. Comencen a buscar els acords amb els països tercers i em diuen que m’ajudaran amb els tràmits, però què el protocol es fa a l’inrevés: primer hauria d’haver trucat a Andorra i seguidament parlar amb ells. Fin aquí tot anava bé fins que van veure que el meu destí final era Barcelona i és quan em van dir que ells només em podrien ajudar si volés cap a França i em van dir d’anar millor a l’ambaixada espanyola. Pel camí és quan el Jordi em va deixar el seu telèfon per trucar al Ministeri d’Afers Exteriors i em van solucionar el problema. 

Pd: el telèfon del ministeri també es accessible per WhatsApp, però jo no ho sabia.