Francesc Guillaumet Periodista

Atès que he defensat per escrit la participació andorrana en uns futurs Jocs Olímpics del Pirineu no entenc per què finalment, no s’ha acabat de materialitzar. Com que en desconec els detalls, obviaré endinsar-me en un terreny pantanós, però sí que faré algunes consideracions al respecte sobre aquest projecte. D’entrada ja s’ha vist que la candidatura entre Catalunya i Aragó està difícil. Més que res, perquè el president de l’Aragó, Javier Lambán, fa mans i mànigues per esmenar un acord que els seus mateixos tècnics van avalar prèviament, com va reiterar dimecres passat el president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco. Al territori també hi ha una certa oposició. La Plataforma Stop Jocs Olímpics sosté que aquest projecte no és bo pel Pirineu (al·lega una possible falta de neu pel 2030) mentre que Barcelona, que és qui primer va concretar la possibilitat d’aquesta candidatura, sembla que també s’hi posa de perfil. La seva, Ada Colau, va dir la setmana passada a Catalunya Ràdio que espera a conèixer-ne els detalls per posicionar-se, com si la capital catalana no hagués de tenir ja un discurs propi al respecte. Però això ja seria objecte d’un altre debat.

Comencem doncs. Dilluns passat, el COE anunciava que davant la impossibilitat d’acord plantejaria una candidatura amb més pes de Catalunya, tot i que finalment el seu president no ho va acabar de verbalitzar en aquests termes. El que sí que va dir és que com que Lambán s’hi posa de cul intentaran negociar directament amb les estacions d’esquí de l’Aragó (un sector que sí que hi podria estar interessat) en lloc de fer-ho amb el seu Govern. L’estratègia no és nova i ja la va intentar el Govern de Mariano Rajoy quan volia aproximar-se tímidament a una Catalunya que ja tenia clar que votaria l’1-O. En aquella operació la llavors vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va obrir despatx a Barcelona (suposo que a la delegació del Govern) per incrementar el flux de diàleg amb la societat catalana. Soraya va dir que no necessàriament calia parlar amb el Govern (llavors presidit per Carles Puigdemont amb Oriol Junqueras de vicepresident) sinó que la societat catalana era molt més que el seu Executiu i que tenia molts d’altres interlocutors. Finalment, els contactes amb la societat civil es van limitar a entitats i partits més o menys pròxims al Govern d’Espanya i l’operació va acabar en fracàs (no es pot dir el mateix de l’Operació Catalunya, que com va explicar l’excomissari Villarejo al FAQs, va complir molts dels seus objectius).

El cas és que és difícil negociar amb empreses i sectors determinats deixant-ne al marge al Govern (en aquest cas l’aragonès) i per això em penso que aquesta candidatura té mala peça al teler. Tant de bo s’arribi a un acord que pugui subscriure tothom, però sembla difícil. De Lambán a Lleida no se’n guarda precisament un bon record. Té legitimitat per boicotejar els acords que els seus tècnics van signar, és clar que sí. S’entén que pugui anar contra els interessos del govern de Pedro Sánchez, que per això va contribuir a defenestrar-lo fa uns anys. Pot gesticular tant com vulgui (també s’entén perquè l’any que ve té eleccions autonòmiques), però els qui vam defensar el patrimoni del Museu de Lleida reclamat per Aragó ja sabem com les gasta. Les seves imatges traient pit amb l’art arrabassat de Sixena i de la Franja, via judicial, fan que no es vegi amb massa simpatia a Lambán. O si més no, que ja es conegui la seva manera d’actuar. Des d’aquest punt de vista, l’acord em sembla més que complicat.

L’altra cosa és quines oportunitats perdrà el Pirineu si finalment no es fa aquesta candidatura. En unes jornades organitzades per la Fundació Campalans en les que moderava una de les taules rodones vaig plantejar aquesta qüestió. Tots els ponents van coincidir en afirmar que no ens havíem de posar en aquesta tessitura. Vaig entendre que la candidatura es donava per feta, però caldrà veure què passa ara. D’entrada, si no es fan els Jocs Olímpics, dubto molt que s’acabi millorant l’Eix Pirinenc (l’N-260), la carretera que uneix de forma transversal les comarques del Pirineu i que té ports com el de Perbes o el del Cantó que necessiten atenció urgent. També és cert que la Generalitat desplega la fibra òptica i vol fer-la arribar a totes les capitals de comarca. Aquest procés va avançant, però una oportunitat com els Jocs permetria solucionar d’una vegada per totes la connectivitat d’aquestes terres, que ara és tant o més important que l’asfalt d’una carretera, que també ho és molt. Atès que ja s’ha dit del dret i del revés que no es farien grans infraestructures noves perquè la dels Pirineus es vol que sigui una candidatura sostenible, tampoc veig massa raons per l’oposició als Jocs. A l’impacte econòmic, social i de millora d’infraestructures que comportaria, només li veig avantatges. Caldrà veure, doncs, què acaba passant. Tant de bo les estacions d’esquí de l’Aragó i els alcaldes del mateix territori aragonès (que s’ho mereixen) tinguin prou força per fer entrar en raó Lambán. Però si no és així, mal futur li auguro a aquesta candidatura perquè el COE ja ha dit que no la contempla amb Catalunya en solitari. I Catalunya, que no és un Estat, sinó una autonomia, ha de jugar amb els marcs que se li permet. Segurament, una candidatura catalanoandorrana hagués tingut un futur amb més possibilitats d’èxit.