Natalia Mena

Potser podeu pensar que és un pel exagerat equiparar els canals digitals a l’addicció a determinades substàncies com l’alcohol, el tabac o altres tòxics que perjudiquen seriosament la salut, però el cert és que s’ha comprovat que aquests tenen un component de dependència que està provocant trastorns psicològics i socials d’una envergadura important, que comença a ser preocupant sobretot entre la població més jove, que és la gran usuària d’aquestes plataformes.

Es tracta d’una addicció sense substància, per la qual cosa encara resulta més difícil de detectar, i normalment, com en tota conducta addictiva, aquesta es nega amb la clàssica sentència que hem escoltat tots en moltes ocasions, que resa «ho puc deixar quan vulgui». Llavors, com podem saber si estem enganxats a aquests espais virtuals? Quins són els indicadors que fan saltar les alarmes d’un consum desmesurat?

Connectar-se a internet pot considerar-se un hàbit quotidià de la vida moderna. És evident que aquests entorns en línia han tingut un èxit exponencial, perquè satisfan necessitats humanes i serveixen per atendre el caràcter relacional dels individus, fet que explica la seva ràpida popularització. Si a això li afegim la immediatesa i la facilitat d’exposició, així com d’accés a les mateixes, tenim el còctel perfecte perquè s’estigui produint un desequilibri i una utilització obsessiva i compulsiva del ciberespai.

Tanmateix, aquest comportament no s’ha generat de manera espontània; darrere d’aquest clima d’eufòria tecnològica hi ha tota una indústria, que treballa cada dia sense cap mena d’escrúpols, i aquesta afirmació no la dic jo, sinó que les mateixes persones que han col·laborat i operat per les grans marques que ara dominen el mercat han compartit els processos, moltes vegades immorals i poc ètics, que s’han fet servir en aquestes companyies per assegurar-se que el nostre engagement sigui cada vegada més i més alt. Així que d’una manera no tan conscient com ens pensem, hem anat incorporant aquests dispositius al nostre estil de vida, fins a tal punt que qualsevol cosa, per més rutinària que sigui, s’ha convertit en motiu de publicació a tot arreu per tal de despertar un mínim d’interès en gent que ni tan sols coneixem i a la qual realment interessem entre poc i gens.

Aquest panorama ha estat construït per equips d’enginyers que es dediquen exclusivament a utilitzar la psicologia contra nosaltres. Ells controlen les informacions que visualitzem, totes les nostres accions es vigilen, es rastregen i es registren, fins a l’extrem que han descobert que poden influir en les emocions i actituds dels internautes, d’una manera molt subtil i subliminal que passa absolutament desapercebuda pels usuaris, però que suposa atorgar-los un poder extraordinari, ja que ens manipulen sense que nosaltres ens n’adonem.

Aquells que lideren el negoci tecnològic saben que la nostra interacció amb les xarxes socials i la telefonia mòbil allibera un element químic en el cervell conegut com a dopamina. Per aquest motiu, quan rebem un missatge, una notificació, un suggeriment o un like, ens sentim bé i volem mantenir aquesta sensació de satisfacció en tot moment, i per tal d’aconseguir-ho, ens passem el dia comptant els m’agrada, verificant les diferents alertes que ens van arribant i afegint amics que ni tan sols sabem qui són perquè ens ho ha proposat un logaritme que ens informa que tenim sis coneguts en comú. Tot plegat, si ho analitzes fredament ,és un despropòsit. El problema està sent que estem permetem l’accés il·limitat a aquests aparells i vies productores de dopamina que actuen com una droga per a nosaltres, sense cap mena de regulació que estableixi uns límits. És a dir, com és que sí que existeixi una majoria d’edat per conduir, votar o consumir cigarrets i/o begudes alcohòliques, i haguem deixat la porta online completament oberta i absolutament a l’abast dels menors que fan un consum digital desbocat, descontrolat i fora de tota lògica que està comprovat que perjudica la seva infantesa i adolescència. Com és que la intel·ligència artificial campa al seu aire sense cap mena de legislació o normativa que la supervisi?

Per tal de començar a fer-nos càrrec del dilema que pot arribar a generar l’abús de les xarxes cal detectar els senyals més freqüents que denoten aquesta addicció com són el temps que els hi dediquem al llarg del dia, o l’esclavatge psicològic que comporta, és a dir, el grau de necessitat o de dependència emocional que tenim respecte a aquestes per sentir-nos bé, per estar motivats o inclús per ser feliços, així com els nivells de tolerància, impulsivitat, excitació i aïllament social presencial, que determinen el molt o poc toxicòmans que som davant aquest costum totalment normalitzat dins la nostra rutina diària.

Per altra banda, també és important tenir en compte les conseqüències derivades d’aquest excés virtual com són l’ansietat, l’angoixa, la submissió emocional, la baixa autoestima, els estils d’enfrontaments improductius, així com les dificultats amb l’extraversió, el que acaba desembocant en quadres de depressió, estrès, agressivitat o tristesa.

No es tracta de demonitzar o criminalitzar la tecnologia, aquesta ha representat un salt qualitatiu en l’evolució de la civilització, però hem de saber veure que també té la capacitat de treure el pitjor de la societat, i això suposa una amenaça existencial que atempta contra la nostra supervivència. És a dir, està demostrat que convida a un caos massiu, a la intimidació, les faltes de respecte, la desconfiança, la soledat, l’aïllament, a una major polarització, a més populisme, més eleccions falsejades, més distraccions que impedeixen concentrar-se en les adversitats reals, convertint-nos en zombis digitals sotmesos a l’encanteri dels clics i dels impactes que ens traslladen a una realitat il·lusòria.

Està clar que la cursa per captar l’atenció dels consumidors no es detindrà, som més rendibles per les empreses del sector de les TIC mirant la pantalla a tota hora que gaudint de la nostra pròpia vida; per això ens convindria recordar que hi ha quatre pilars fonamentals per als éssers humans que seria bo que cultivéssim per trobar l’equilibri que ens proporcionarà tranquil·litat, pau i benestar, sense haver de deixar de banda l’escenografia electrònica. Aquests són: l’aspecte físic, cuidar i mimar el nostre cos ens farà està més a gust amb nosaltres mateixos; la part mental, l’aprenentatge és imprescindible per adquirir els coneixements necessaris i poder assolir els objectius que ens hàgim proposat així com per ser crítics amb el que ens envolta; la part emocional, saber gestionar i controlar les nostres emocions és bàsic per poder viure en convivència amb els altres; i la part espiritual, ja que en els darrers temps ha estat molt deixat de la mà de Déu, però no perdo l’esperança que al final entenguem que la nostra ànima és essencial i no la podem vendre al dimoni per més temptadora que pugui resultar-nos la idea.

Si després de llegir aquestes línies t’has adonat que ets un addicte virtual o algú del teu àmbit proper ho és, comença a posar fil a l’agulla, perquè tampoc cal estar controlant el que has de fer, sinó tan sols una mica de pedagogia per practicar un consum responsable que et permeti ser lliure i comprendre que l’únic m’agrada que necessites és el teu. En els pròxims anys, el paper de l’educació serà clau per amortitzar els efectes negatius i destructius d’un fenomen que se’ns escapa de les mans.