Francesc Guillaumet Periodista

Amb gran expectació mediàtica dilluns passat va tornar el rei emèrit, Joan Carles I, a Espanya. Ho va fer de manera provisional, perquè no ha canviat el seu lloc de residència d’Abu Dabi, i el motiu és una regata que es va celebrar a la població gallega de Sanxenxo. Des que fa dos anys Joan Carles I va anunciar que se n’anava del país és el primer cop que retorna a Espanya. Ho fa després que la Fiscalia digués que no hi ha cap motiu per perseguir-lo judicialment pels seus negocis, diguem que dubtosos, perquè en tot cas estava emparat per la inviolabilitat que li concedeix la Constitució. Per ser generosos podem dir que els prohoms que van redactar la Carta Magna ja se’n van guardar prou de blindar el monarca. Ho sap prou bé Valtonyc, que per un delicte d’injúries contra la corona ha hagut de passar un calvari judicial fins que finalment Bèlgica ha denegat definitivament l’extradició que demanava Espanya.

En això de tornar o no tornar al país d’origen, però, hi ha diverses vares de mesurar. Comencem pel rei emèrit. D’entrada cal dir que si el rei és inviolable i quan va fer els negocis objecte de polèmica (o de querella) estava legitimat per fer-ho no hi ha gran cosa a dir des del punt de vista jurídic. L’altra cosa és el judici moral, que cadascú ja farà d’acord amb la seva consciència. Personalment Joan Carles I no em va semblar mai un mal rei. Ans al contrari. El seu caràcter afable, campechano que deien alguns, li va obrir moltes portes i va facilitar acords entre persones i maneres de fer molt diferents que difícilment haguessin arribat a bon port sense el valor afegit de les seves bones maneres. Es diu que durant la primera trobada del rei amb Felipe González, llavors esperança blanca del socialisme, Joan Carles I li va preguntar: «¿Y ustedes por qué son republicanos?». I per totes les raons que he dit abans, durant molts anys a Espanya no hi va haver republicans sinó joancarlistes. El mèrit, en aquest sentit, és de Joan Carles I. Les coses es van començar a tòrcer, però, en el moment en què hi va haver una societat sencera que no va acceptar la crítica a la monarquia. Era una norma no escrita, però durant molts anys ningú deia res de la família reial que no fos informació relacionada amb el paper couché. Això no podia ser bo per cap societat i tampoc per l’espanyola perquè poc a poc, i amb els anys, es va anar teixint un pacte de silenci cap a la corona (en particular cap al rei) que finalment ha portat al que ha portat. 

Una societat de llarga tradició democràtica com la britànica no tenia aquesta regla no escrita. Els britànics, en general, adoren la monarquia. Però potser per això la critiquen, la qüestionen i en parlen bé o malament quan cal (també els seus mitjans de comunicació). Fins i tot hi ha destacats independentistes escocesos que són partidaris de la reina Isabel II, com és el cas de l’expremier Alex Salmond, que en el referèndum que va impulsar amb l’acord de David Cameron no va qüestionar mai la corona. De fet, si hagués guanyat el sí al referèndum d’independència de l’octubre del 2014 els escocesos haguessin continuat tenint com a cap d’Estat la reina Isabel II, tot i ser un país independent en el concert de les nacions. Deia que aquí s’havia estès un tel de silenci sobre la monarquia. Les primeres crítiques, més o menys àcides, que es van fer sobre el monarca i la institució van generar fortes polèmiques i les pertinents disculpes. TV3 va ser, potser, de les primeres que s’hi va atrevir. Quim Monzó, una de les plomes més brillants de la literatura catalana, va fer una intervenció al programa Persones humanes que presentava Mikimoto, en què per primer cop es donava una visió irònica de la monarquia. La cadena es va haver de disculpar amb la Casa Reial i la cosa va quedar aquí però allò que va passar ja va ser un mal símptoma perquè parlava d’una societat que era incapaç de criticar o fer broma del cap d’Estat i de la institució que l’empara sense sortir-ne malparat. Salvant distàncies aquest capítol explica la manera com ha acabat tot plegat. Després de la cacera de Botswana, per la qual el rei va haver de demanar perdó, les coses es van començar a complicar. Aquella aura de silenci va començar a caure i la premsa, especialment la de Madrid, va començar a mossegar. L’abdicació va ser la resposta, possiblement la més intel·ligent, que va saber donar la Casa Reial a tota aquella crisi que amenaçava en qüestionar aquells llocs comuns sobre la monarquia que s’havien cimentat en la societat espanyola des dels temps de la Transició. Si no s’hagués fet ves a saber si ara ja estaríem en la disjuntiva d’un referèndum entre monarquia i república. Però allò es va saber parar a temps.

Ara, el rei emèrit ha pogut tornar i està molt bé que ho pugui fer si res no li impedeix. N’hi ha d’altres que no ho poden fer, però. El mateix Valtonyc es pot quedar a Bèlgica sense possibilitat de ser detingut, però si vingués a Espanya se li aplicaria la condemna que té per injúries a la corona (afegiria també que jo no injuriaria mai ningú, però això ja és un altre debat). D’altra banda, l’expresident Carles Puigdemont encara està pendent del seu futur a Bèlgica sense possibilitat de tornar a Catalunya. Es veu que haver guanyat les eleccions europees amb més d’un milió de vots no és garantia de res. Que et votin com a eurodiputat com els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí, tampoc. Ni que les justícies de Bèlgica, Alemanya, Escòcia i d’Itàlia no vegin delicte per enlloc. Definitivament, hi ha diferents vares de mesurar i uns ciutadans més iguals que uns altres.