Menys l’horitzó, tot es perdrà
Si hi pensem una mica observarem que les nostres respostes a un estímul que hem anat experimentant, i que al llarg del temps s’ha anat repetint, no són ni han estat necessàriament les mateixes; que ara no ens sentim encuriosits per detalls que en èpoques anteriors ens enlluernaven i que tampoc no podem predir si en temps futurs ens continuaran interessant.
És la nostra versatilitat. La que ens fa sobreviure en aquesta vida sense veritats fonamentals i ens acompanya en la nostra percepció del món, de la política, de les lliçons econòmiques que donem i que rebem a canvi de res, dels canvis constants de model en les relacions afectives i socials.
Sempre hi ha un temps per reaprendre el que no vam poder entendre en altres temps. Sempre hi haurà espai per interrogar-nos i atacar la percepció que teníem de la realitat. Som éssers fatídicament vulnerables, entestats a cenyir-nos un vestit professional, armat de duresa i inflexibilitat, per edificar una imatge determinada i, alhora potser sense voler, una terrible condemna. Així és com fem néixer la nostra desafecció amb l’entorn i probablement amb nosaltres mateixos.
Ni ens ocupem ara del mateix que quan érem joves ni ens desvetllaran les mateixes preocupacions quan haguem esdevingut ja rics del tot –rics d’enteniment, s’entén.
Som nosaltres i les nostres circumstàncies. Ja ens havien avisat els savis. Canvien les circumstàncies i ens hi amotllem. No necessàriament de cop.
Hem crescut assumint que cada persona és un món i que, a través de la mirada, bastim la nostra perspectiva dels fets, de les persones i donem sentit a les nostres percepcions.
Vam necessitar d’un canvi de posició per entendre els artistes plàstics quan ens van oferir paisatges, cada cop amb menys figures o directament sense figures, sense acció, pel pur plaer de la contemplació i, molt a poc a poc, vam saber entendre que ens atorgaven el privilegi –i alhora la responsabilitat– de ser nosaltres els protagonistes absoluts, veritables, d’aquella obra d’art. Perquè sense la nostra mirada i la nostra interpel·lació des de fora del quadre no hi hauria paisatge. I, per tant, no seria, no existiria, no tindria raó de ser aquella obra d’art.
Hem normalitzat que no hi hagués cap ésser representat, cap distinció social, cap llinatge. Només paisatge. I és curiós com aquest fet ha acabat afavorint que ens hi embadalim, ens hi interessem i ens hi integrem més.
La nostra mirada encuriosida dona sentit –i llarga vida, si pot ser– a aquell quadre. I només és un paisatge. Sempre hi hauria d’haver un paisatge per defensar!
Si no fóssim mínimament solidaris no existiria Andorra, perquè no hi hauria Estat i tampoc estat del benestar. Probablement no ens caldrien gestors, ni privats ni públics, ni de patrimonis ni de pressupostos institucionals. Ni preservar l’erari públic ni diversificar ni mantenir obertes les fonts d’ingressos.
Si no paguéssim impostos no existiria Andorra.
En el conflicte polític diari, els impostos varien segons el full de ruta dels gestors públics que tenim a cada època, les seves ambicions, el model de país que s’han traçat –tant de bo en tinguin un– i els objectius que s’han proposat o que les circumstàncies els han proposat. Varien els impostos, segons qui governi, en la seva naturalesa i en el pes contributiu que s’espera de cada un d’ells.
La vida ja les té aquestes coses.
Quan, el 2007, el cap de Govern d’aleshores adreçava exemplars del Programa Andorra 2020 a les cases explicava a la gent que l’economia andorrana necessitava «un canvi important i una nova orientació» amb l’objectiu «final d’incrementar el benestar social de tots els ciutadans».
Han passat 15 anys.
I les frases que he destacat podrien ser perfectament assumides per l’actual cap de Govern. Els canvis i la nova orientació continuen sent necessaris, sí, sobretot per aquells que pensem que el repartiment més gran dels pressupostos s’ha de centrar en les persones i no en els grups de pressió o ens els sectors reconegudament poderosos. Que ens convenen ja projectes d’industrialització alternativa, ecològica, esportiva, cooperativa. Que Andorra no pot créixer de la mà de la construcció fins a l’infinit. Que hi havia un model de país per viure-hi, que existia, i que ens convé rescatar.
Nova política? Vells vicis.
La inversió estrangera, segurament necessària en un primer moment per bastir aquella Andorra que pogués incrementar «el benestar social de tots els ciutadans», s’ha convertit en poc temps en un cavall desbocat, molt perillós, que fa diana gairebé exclusivament en la construcció de grans immobles privatius, pensats per especular, que ja han estrangulat el perfil sociològic del país, redissenyen la seva arquitectura, creen conflictes d’impacte visual o d’abastament d’aigua potable.
Arriben molts diners a aquest país nostre, i hauria de ser considerat normal i just que fossin redistribuïts d’una manera més eficient en les persones, en un país que volem modern.
Ens cal repensar el model contributiu per revertir els plantejaments que no serveixen per a la intervenció social, que redueixen l’efectivitat sobre la qualitat de la vida de la nostra gent. Ens cal endreçar projectes i ampliar subvencions per a les persones més desafavorides, i simplificar tràmits i burocràcia.
Si davant d’una obra d’art hem entès que la nostra mirada ho és tot, també en la mirada social i política ho som tot. No ens podem considerar simples espectadors.
Passaran els anys i probablement hi hagi qui li sembli natural aquesta Andorra de gratacels, d’extrems, de desproporcions, però diria que a la majoria sempre ens sorprendrà i ens ferirà.
L’universal Frank Kafka (1883-1924) va deixar escrit: «Tot el que estimes probablement es perdrà, però al final l’amor tornarà d’una altra manera».
Pressento que, si segueixen les inversions anunciades, es perdrà l’Andorra que hem conegut i estimat i ens quedarà només l’horitzó.
Ara fa un any publicava la reflexió El temps no cura res. Hi deia: «Cap partit polític, assemblea o agrupació de ciutadans té cap dret històric sobre cap vot. El vot és propi de cada ciutadà i el dona a qui pensa que representa millor els seus ideals. Perquè mentre votar és –si desitjo usar aquest dret– la meva responsabilitat individual, que exerciré sense coacció presumiblement a favor de la col·lectivitat a la qual em sento lligat, no fer-ho també és un gest igualment digne i lloable, convertit en l’antídot a la dictadura del poderós, exercida –cada cop de forma més subtil– a través de les estructures granítiques i de pensament únic dels partits polítics, a bastament conegudes».
Hi ha moltes maneres de participar en la construcció d’Andorra, sobretot pensant en tantes persones que voldrien votar i no tenen aquest dret, però que, malgrat això, no deixen d’implicar-s’hi i de dir la seva.
Per totes elles, per tots nosaltres, l’horitzó avui és indiscutiblement insuficient.