Pregunta-ho a la pols
«Tu ets tu, jo soc jo, si ens trobem serà meravellós, si no, també», em feia repetir el terapeuta; jo que no acabava d’integrar el significat del mantra, sospirava i feia que no amb el cap. «No has entès res, xaval», em va dir. «Ho sento, ja no et puc ajudar més».
Vaig sortir contrariat, amb el pensament que estava sol i amb l’empresa de descobrir la veritat de tot plegat, tractant la vida com un problema matemàtic, aïllant variables, amb una neurosi obsessiva i un patiment important. Tancat en mi, proposava hipòtesis que em confirmaven o refutaven les meves deduccions. Finalment, em vaig adonar que trobar l’algoritme de tot plegat m’havia fet més llest, però no més feliç. Deixeu-me que us expliqui una història:
La Havana, 1961. La jove Marita entrava inquieta a la suit 2408 de l’Hotel Hilton, on vivia Castro i la resta de líders de la revolució. Encara conservava les claus que el comandant li havia confiat en el seu doble paper de secretària personal i amant. El temps semblava pesar el doble i ella, conscient de la seva angoixa, tractava com podia d’auto suggestionar-se per a aparentar calma, tal com l’havien ensenyat els instructors de la CIA que l’havien reclutat uns mesos abans. Aquest cop, però, era diferent, i el fet de ser una experta en el comportament humà no la deslliurava del conflicte intern que hi havia en joc: el seu amor pel barbut guerriller estava enfrontat a la seva ambició per arribar a ser reconeguda pels cercles de poder, tal com havia après dels seus pares.
Va avançar fins al balcó des d’on es veia el malecó de la cala de Sant Lázaro; palplantada contemplava absorta unes gavines que per aerodinàmica flotaven suspeses a l’aire, els clàxons estridents dels Lada de fabricació soviètica, eren l’únic que la treien d’aquells records que la segrestaven; aquella nit al malecó on un imprevist rampell dansaire, els va interrompre un acalorat debat sobre Durruti. Un fanal i les llums d’algun balcó des d’on sonava Lágrimas negras eren els únics testimonis d’aquella escena. La pell de gallina, un braç rodejant-la i el petó. Es va sorprendre a si mateixa amb una mà a la boca, compungida i amb un nus a l’estomac; va recordar-se que el que estava fent era correcte, aquell home mereixia morir. Els instructors que ja havien previst el conflicte l’havien proveït d’un ansiolític d’efecte ràpid: «Sota la llengua; compta quatre minuts; i que l’amargor no es traslladi al rostre». Va posar-se una mà a la butxaca, on tenia la pastilla però la va sorprendre el soroll d’una clau fent diana al pany.
Ell, tot i que era coneixedor tant de la entrada il·lícita a la seva habitació com dels seus motius, es va quedar estupefacte en veure-la i la va saludar amb la tendresa de sempre. «Et vaig estar trucant». «Ho sento, estava amb els meus pares». «I el pare, com està?». «Bé, va fent».
El seu pare era un reconegut comandant de vaixell a qui havien degradat uns anys enrere acusat d’espionatge. El senyor Lorenz, però, no era estatunidenc com la seva mare i això sempre li havia originat certa vergonya i malestar. De sobte, el comandant va desenfundar la Star semi-automàtica del calibre 45 que duia al cinturó i sense deixar de mirar-la als ulls va plantar-la a la taula que hi havia entre ells i li va etzibar: «Vens a matar-me, no? Endavant».
Ella va arrufar les celles molesta i el va mirar desafiant, amb la vergonya de qui se’l despulla d’una mentida. Ja no podia ocultar el seu nerviosisme, es tapava la cara i mirava el rellotge preocupada per no arribar tard a la cita amb qui l’esperava amb el cotxe en marxa al cafè de la cantonada; com si matar un home fos un simple tràmit, i aquell se li estava complicant. Tot d’una, i amb fúria, es va llençar sobre la pistola i la va empunyar amb les dues mans apuntant-li al pit.
Ell mateix havia recarregat l’arma de projectils d’un calibre capaç d’arrancar-li el cor i enganxar-lo a la paret que tenia al darrera; necessitava saber si era capaç d’encanonar-lo, o només de tirar-li al cafè les dues càpsules de poloni 210 que duia amagades dins dels sostenidors i que l’haguessin condemnat a una mort agònica uns dies després.
Castro, indolent, la va mirar per darrer cop i va sortir de l’habitació; ella va córrer darrere i es va quedar aturada vora el marc de la porta veient com s’allunyava pel passadís del luxós hotel expropiat als Hilton.
Fidel va irrompre al seu despatx on l’esperava Manuel Barbaroja, cap de la direcció d’intel·ligència cubana; en veure’l entrar amb un posat serè però contrariat li va dir: «Senyor, la tenim localitzada, va camí de l’aeroport, la segueixen cinc dels nostres homes, esperem ordres». «Deixeu-la». «Però comandant, la yanquita ha intentat…». «Ya fué, Manuel! Pont de plata!».
Alguns diran que ella no ho va fer per amor, jo crec que era massa covarda per fer-ho mirant-lo als ulls i ell sabent-ho, li va obrir la porta de sortida, no sense abans posar-li un mirall davant. Castro va arriscar la seva vida en un final de pel·lícula i personalment, crec que va fer el correcte. I és que, al cap i a la fi, som històries, trossos de carn auto-referents emmarcats entre dos no-res infinits. Tal com resava el títol de la novel»la de John Fante, que dissecciona amb cruesa la dualitat de la vida i allò polièdric de l’humà i les relacions, si mai dubtes sobre de què va aquest joc anomenat vida: «Pregunta-ho a la pols…».