Una trista reverberació
A la mitologia grega apareixen uns autòmats dotats d’intel·ligència i amb la facultat de parlar, creats pel déu Hefest, el déu del foc, com a ajudants a la forja. Heró d’Alexandria, enginyer i matemàtic, per la seva banda va fins i tot escriure un tractat sobre la construcció d’autòmats durant el període hel·lenístic clàssic. Són nombrosos els exemples d’aquesta dèria que ha acompanyat a la humanitat al llarg dels segles. Aquest mite que rau en la fabricació d’un ésser amb característiques humanes ens sedueix al situar-nos en un pla d’igualtat amb un hipotètic creador, aconseguint per tant atorgar-nos un tarannà diví. El relat de Mary Shelley, Frankestein, o el modern Prometeu, a més del conte de L’home de sorra d’E.T.Hoffmann en què apareix Olímpia, una autòmat de la qual s’enamora el protagonista, són uns de tants exemples en literatura. No va ser fins més tard que va aparèixer la paraula robot, emprada en el seu sentit actual, gràcies a l’escriptor i dramaturg txec Karel Capek. En aquesta edició de la biennal d’art de Venècia ens han presentat al primer robot artista, l’han volgut crear de gènere femení i l’han batejada amb el nom d’Ai-Da. Entre els seus talents també hi trobem la poesia. Posseeix una pàgina web que es pot tafanejar: les fotografies de la robot davant la piràmide de Giza aconsegueixen fins i tot arrancar-nos un somriure. Ens recorden la cultura dels selfies i la magnífica capacitat que tenim en el segle XXI de mirar-nos el melic, i de mostrar-nos de cartró pedra pixel·lat abans que de carn i ossos. Voldríem veure-hi un cert misteri en el seu posat, en la seva conformació, però per molt que ens hi fixem només sentim una buidor considerable. El nostre somriure encara s’eixampla més quan ens assabentem de que els patrocinadors d’Ai-Da no són empreses tecnològiques a la recerca de promoció, com es podria suposar, sinó que l’impulsor del projecte és un galerista anomenat Aidan Meller. I aleshores mil pensaments maliciosos ens assetgen: la robot artista, sense crisis existencials, sense addiccions, sense capacitat legal, sense convenis ni contractes. En fi, l’artista ideal, una ganga. El cert és que hi ha qui creu que el talent, la sensibilitat i la plasticitat de la pròpia psique davant de les vivències personals es podria reemplaçar per algoritmes, unes formules màgiques que ens alliberarien dels condicionaments. Així doncs la robot Ai-Da és un nou esglaó d’aquesta fita encara per assolir, una mostra dels avenços actuals en intel·ligència artificial i també de la capacitat de buidar de sentit a tot el que ens envolta. Si féssim un estudi sociològic, potser deduiríem que la fascinació general per el misteri, que es tradueix en un gust pronunciat per la literatura policíaca, no seria sinó la mostra de que els enigmes del dia a dia tenen alguna cosa de familiar que ens reconforta, alhora que ens reconcilien amb la nostra ombra, el nostre costat fosc. El misteri de debò, el de la nostra existència i la seva perennitat, ens fa tanta por que preferim la buidor i el tedi del cartró pedra, els aparadors de les mil meravelles i el simulacre. Sense desmerèixer els grans avenços que la intel·ligència artificial procura a nivell mèdic i científic, els intents de reproduir les facetes purament humanes com ara la creativitat no ens desperten gaire entusiasme. Com bé diuen els més entenimentats, l’art no només és un objecte finit i creat, sinó més aviat el producte d’una interacció humana. El fet artístic es consuma quan dos persones, dos sensibilitats, decideixen trobar-se i confrontar-se al voltant d’una obra, la resta seria només una trista reverberació.