Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Encara que el nom és originari del Japó, el problema és universal perquè ja existia abans d’etiquetar-lo: és, senzillament, l’aïllament voluntari. Però és un refugi basat en la por a sofrir, no té res a veure amb el plaer d’estar sols. En aquest cas, és a causa d’una o diverses experiències negatives i la persona, en comptes d’afrontar-les, prefereix fugir d’elles. Es pensa que pel simple fet de mirar cap a un altre costat, deixen d’existir. Aleshores, segons l’economia de cadascun, hi ha qui s’aïlla a casa seva, en un indret de la mateixa (habitació) o decideix no de sortir de casa. Només ho fa per anar a la feina, però el resultat és el mateix: deixar d’interactuar socialment. Aquest comportament, en un principi, genera calma i serenitat perquè s’estalvia trobar-se amb el problema. Malauradament, transcorreguts uns sis mesos, la cosa canvia i apareixen l’angoixa, l’ansietat i finalment la depressió. La persona troba a faltar la seva rutina diària, però la por a passar-ho malament és més forta que la capacitat de tornar cap enrere i canviar de decisió. 

Tot i que la resta de la societat pensa que el seu comportament li aporta algun benefici, és just el contrari: l’està pertorbant mentalment. Hem d’entendre què som éssers socials i no estem creats per a viure fora del grup. Això no significa que no puguem ser autònoms i passar llargues temporades sols, sense ningú amb qui interactuar, però són circumstàncies atípiques. De fet, només hem de veure els nadons, que sense l’ajuda d’algú més és impossible la seva supervivència. Amb aquesta introducció vull fer entendre que viure fora del sistema social comporta trastorns mentals la majoria de vegades. Particularment, els hikikomori són adolescents que deixen d’estudiar i es tanquen en la seva habitació durant no menys d’un any. Només surten per anar al lavabo i puntualment també per a dutxar-se, però s’ha de dir que això passa en comptades ocasions. Ara, per poder entendre aquest comportament, s’han de comprendre els motius que els causen i els tres principals són l’assetjament, la pressió escolar i els complexos físics. En relació amb els estudis, hi ha dos vessants: d’una banda, els pares exigeixen massa als adolescents, i de l’altra, ells mateixos poden ser massa autoexigents, i quan no aconsegueixen els resultats esperats, es frustren. 

Igualment, amb els complexos és la mateixa situació: els adolescents tenen una imatge idealitzada d’ells mateixos que és irreal, i conseqüentment, no poden comportar-se com voldrien. Una cosa és el reflex que perceben en el mirall i una altra és la real, la que tots percebem. Estic parlant de l’aspecte físic, ja siguin els grans a la cara, com el sobrepès o la manca d’aquest. Vist el panorama i entenent que la part del cervell encarregada de la presa de decisions (lòbul frontal) no acaba de madurar del tot fins als entre 18 i 23 anys, es pot entendre la seva decisió d’amagar-se dels altres i decidir abandonar els estudis, però reprenent la pressió dels pares envers els fills, ho fan perquè moltes vegades es veuen reflectits en ells. Els veuen com una miniatura d’ells mateixos. 

Per un altre costat, encara que el nom fa referència als adolescents, també ho pateixen els adults. En aquests casos, la majoria de vegades és per una mala experiència amorosa o una interacció social defectuosa. La persona pot ser massa tímida o pateix alguna pertorbació en el vocabulari i això li dificulta parlar en públic, com també pot ser el desencant social. Com es pot veure, en l’edat adulta els motius són més diversos. Amb això vull dir que la por es pot expressar de diverses formes i una d’elles és gaudint de la soledat. Però en ser una forma de gaudir obligada, perd el seu gust al cap de pocs mesos d’haver començat. 

Això demostra que qualsevol acte o cosa plaent obligada no es manté en el temps, la seva energia inicial s’acaba esgotant. Igualment, no s’ha de confondre amb la síndrome de la cabanya perquè el motiu principal és diferent: en el Hikikomori estem parlant de la frustració i la no confrontació al problema real. Es prefereix fugir d’ell i viure en una bombolla, negant la realitat, com he dit més amunt: «és pensar que si no veiem el problema, aquest no existeix». En canvi, el de la cabanya és aïllar-se per por a la interacció social o por a agafar qualsevol malaltia, és una mena d’ansietat generalitzada o agorafòbia. La persona és incapaç de sortir de casa, just el contrari que en el Hikikomori.

La persona podria sortir sense cap problema, però no vol perquè no sap com fer front a la dificultat personal. La seva nova rutina l’ha absorbit per complet i ha eliminat els hàbits que tenia abans. Se sent incapaç de tornar a interactuar socialment, la seva ment està focalitzada en la seva pròpia frustració, de tant repetir-se a ella mateixa que és una inútil, incapaç de fer res, el seu cervell s’ho ha cregut i actua en conseqüència. El cervell sempre busca la coherència conductual: relacionar els pensaments amb el comportament. Aleshores, si entén que som tímids o uns inútils, no buscarà mai cap solució perquè interpreta que és la nostra decisió. Continuar amb la nova rutina, estar amagats socialment. Ell sempre anirà a favor nostre; interpreta les accions com favorables. En qualsevol cas, fugir dels problemes mai és una decisió encertada: aquests s’afronten i se n’aprèn dels mateixos. 

Encara més, en moltes ocasions el problema no és tan greu com es pensava en un principi i és degut al fet que una vegada estem buscant la solució, el cervell ho deixa d’interpretar com a tal i ho veu més com un repte, com una ocasió per aprendre. Així que la pròxima vegada que estiguis vivint una situació desagradable, canvia el punt de vista i busca què aprendre d’ella. Potser has d’alimentar-te millor, fer esport, dormir més hores, preparar-te acadèmicament, aprendre noves formes de comportament, etcètera. És a dir, canviar d’hàbits i costums.