• No em cal cercar ni transcriure res, és com és, la veu de la terra... i la lletra de l'ànima d'aquesta terra

Aquest titular és una d'aquelles frases tan emprades, i de voltes tan útils en moments en què uns no saben què dir i altres què respondre, però de la mateixa manera que aquelles paraules que ens han quedat enregistrades dels padrins i dels pares, darrere seu recorden i lloen tota una vida i també tota una experiència.

En solem renegar, no ho volem ni sentir, i arriba el moment en el qual la veritat punyent i subtil ens acosta aquells records i ens conforta, de voltes amb plaer, de voltes amb dolor; és la memòria d'un poble.

Potser per això recordo la nostra darrera trobada. Res de l'altre món, ni actes polítics, ni grans celebracions... Una ocasió va ser quan aparcava el cotxe prop del centre hospitalari, ell l'anava a recollir, però recordo els dos minuts, la sincera i noble encaixada de mà, la seva mirada honesta i dura, sí, dura, perquè no és que no desviï la mirada, ans al contrari, et mira amb tota la seva gran persona, saluda i encaixa la mà amb fermesa i sense esperar que allarguis la teva, amb una veu forta, segura i que em recorda la veu del padrí Laureà mentre fèiem el caliquenyo; del Joanet, tot i que les nostres salutacions més habituals són de finestreta a finestreta quan ens creuem a Sispony; del Vicenç, els dies que coincidim a la Massana comprant pa, i molts altres homes de la terra.

Una veu ferma i que no amaga res darrere, que diu com és la persona, el que sent, com viu i com et fa sentir. Sona BrelLa valse à mille temps, l'edició original de 1972 de Ne me quitte pas.

A banda que em declari admirador i amant incondicional de la seva poesia, aquesta edició, amb una portada d'estil pop art, el plaer d'agafar el disc i deixar-hi caure l'agulla damunt esperant sentir les notes, té quelcom d'especial, a la matinada mentre m'arriba la notícia, i, com sempre, escric quatre coses en el primer paper que trobo damunt l'escriptori.

¿Deu ser que no em refio de la meva memòria, o senzillament que d'ací unes setmanes, quan endreci per enèsima vegada els papers, recordaré aquest moment? No ho sé, són aquells costums que un adopta en les hores de biblioteca i lectura i que perduren al llarg dels anys.

Mentre sona Brel i rellegeixo la notícia, em vénen a la memòria moltes frases, versos i noms que al llarg dels anys han acompanyat vetllades, somriures, esperances i molts troncs davant del foc, i intento durne la imatge a la lletra, traslladar-ne el rostre seré i franc a la lletra. No me'n surto, i no pas perquè no hi trobi el nexe d'unió, sinó més aviat perquè quelcom en la seva prosa i poesia reflecteix en cada vers, en cada frase, en cada punt i seguit el seu tarannà, el seu arrelament i la seva personalitat.

NO EM CAL
cercar ni transcriure res, és com és, la veu de la ter- ra... i la lletra de l'ànima d'aquesta terra. He donat el tomb al disc, torna a sonar Ne me quitte pas i em vénen al record unes lletres que parlen d'arrelament i la nostra vall. ¿Per quin motiu hom pot dir prou, quines raons poden dur al comiat, a dir fins aquí he arribat i ja us ho fareu, i amb la veu segura i noble de la terra posar fi i signatura a un adéu?

Una de les riqueses més senzilles però més valuoses, malgrat que avui no sigui habitual, és poder-nos trobar en camisa de quadres o pantaló de pana a la fleca o l'aparcament, lluny de càrrecs, feina i títols i poder ser nosaltres, els mateixos que potser fa 40 anys anàvem a cops de roc pel carrer, o darrere una mossa al ball, o simplement vivíem davant per davant, i encaixar la mà, preguntar per la família, no pas per conveniència sinó amb educació i respecte, com vam aprendre i ense- nyem als fills, i desitjar-nos amb sinceritat un bon dia. Així, ara fa un any ens vam desitjar bon dia, sense parlar ni de política, que n'era el moment més adient, perquè celebràvem retrobar-nos, que feia molts dies que no ens saludàvem.

Se'm fa difícil, ara, pensar en les arrels, i més encara quan agafes una tarda i decideixes travessar d'Andor- ra la Vella a Escaldes tot passejant, o baixar a la Massana amb qualsevol excusa, tan sols per retrobar els coneguts, desitjar-nos bona tarda, potser ara ja parlar de què farem a l'estiu, que si uns marxem de vacances... i pot ser que en un moment o altre surti que ja ens veurem per Meritxell; "per cert, ¿pujareu a peu, aquest any, o què fareu?"

ÉS AQUEST
arrelament, el que potser desperta la llegenda, i no sabem si la Vall va néixer al voltant de la casa, o fou la casa la que va donar vida i raó a la Vall; fos com fos, la riquesa va esdevenir pels homes, pels homes de veu i paraula, paraula que era sòlida com la mateixa roca, que encenall a encenall lliurava la seva força per bastir les cases, forjar la saviesa i la serenor dels seus homes i saber-la transmetre a fills i néts.

Són molts anys, molts segles però el que se'm fa llarg és aquest any, un any en què no hem coincidit cap dia, ni tan sols aparcant el cotxe, però un any en què el reconeixement personal s'ha tornat més profund i, per molt que sigui així de senzill, m'ha dut a pensar en aquest arrelament i treball diari, lluny de la poesia i de la prosa i molt més proper a les persones.

Egoistament, vull pensar que en breu podré gaudir de noves poesies, potser d'alguna nova Manela o Miquel, però el que voldria és veure la Casa de la Vall en tota la seva esplendor, sentir la veu ferma i decidida del Josep Enric Dallerès i moltes més com la seva, vetllant pels fonaments d'aquesta Casa, d'aquesta vall, i conformar-me amb les seves lletres d'anys passats en favor de la seva veu al Consell.

¿Cansament o desengany? Potser vull pensar que noves veus, encara per acabar de forjar han de saber prendre al relleu a l'Home, posar el puny damunt la taula quan cal i encaixar la mà cada dia, i que la seva mirada sàvia ha descobert asseguts damunt la penya, observant i aprenent.

Sona Leonard Cohen,Memories de 1977 i tot seguit Fingerprints, i em pregunto si la meva filla tindrà mai l'oportunitat de llegir les memòries del Síndic. En tot cas, la seva empremta restarà sempre a Casa de la Vall.

Tècnic de Sistemes Cal Peles. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.