Francesc Guillaumet Periodista

Si molt no m’erro, em penso que no miro el Festival d’Eurovisió des de l’any que va actuar Sergio Dalma amb Bailar pegados. El cantant de Maldà, que es diu David Capdevila, va aconseguir una bona posició en un certamen en el qual Espanya hi té un lloc reservat sense haver de passar per cap fase prèvia (com és el cas d’Andorra quan hi havia participat). De fet, Eurovisió se li resisteix a Espanya. Des de l’època de Massiel, crec que no ha tornat a guanyar cap festival, i ahir va fer el seu millor registre des de llavors amb la cançó de Chanel, SloMo, que va quedar en tercera posició en un concurs que, com era d’esperar, va guanyar Ucraïna.

Que en això d’Eurovisió hi ha més de política que de cançó és quelcom que sempre s’ha dit. De fet, dissabte a la tarda, al parlar amb la cap de redacció que estava de guàrdia al diari ja li vaig avançar el resultat. Ja ho saps? Em va dir la Laia. Li vaig respondre que m’ho imaginava i, sense ser un expert en Eurovisió ni mirar el festival des de fa dècades, no em vaig equivocar de gaire. D’entrada, res a dir sobre la victòria d’Ucraïna perquè el país que presideix Zelenski s’ho mereix. La dignitat i la determinació amb la qual afronta la invasió russa des del 24 de febrer el fa mereixedor d’això i de moltes coses més. Però un cop reconegut això, em penso que dissabte Espanya tenia les de guanyar.

Hi torno. No sóc eurovisiu, em miro aquest festival amb una certa distància i recordo les nits de televisió en blanc i negre a casa dels padrins d’Artesa de Segre, quan tothom estava pendent d’aquest festival i de la cançó que des de dues setmanes abans repetien fins a l’avorriment en els temps en què tot just hi havia La Primera i La 2 de TVE. D’aquells anys en recordo un cop que Espanya no va treure ni un sol punt. La representava una cantant, ara no recordo el nom, que cantava allò de «quién maneja mi barca». Sempre he pensat que haguessin pogut trobar una cançó millor, i de fet, durant molts anys se n’han presentat de bones. Menció a part mereixen capítols com el de Rodolfo Chiquiliquatre, amb una cançó que era més una burla en tota regla que no pas un intent seriós d’aconseguir els vots del jurat europeu. 

Quan tothom es pensava que hi havia més possibilitats de guanyar va ser quan s’hi van presentar els guanyadors d’Operación Triunfo, un programa de la factoria de la Trinca (Gestmusic Endemol) que va reunir el país sencer davant dels televisors. Es van emplenar pavellons esportius per seguir la gala en directe, es van fer programes especials i es va crear una sensació general que, aquest cop, la victòria era possible. Però tampoc. Aquella cançó interpretada per Rosa López i corejada per David Bisbal, Chenoa, Bustamante, Geno i uns quants més (Europe’s líving a celebration) tampoc va seduir el jurat. 

Enguany em vaig quedar astorat en comprovar com de seriosament s’ho prenia tothom això d’Eurovisió. A la gala per triar la cançó que havia de representar Espanya, la ciutadania es va dividir entre els partidaris de Rigoberta Bandini, Chanel i les Tanxugueiras. Com que el vot del públic no es corresponia amb el del jurat, la polèmica va arribar fins i tot al Congrés. Definitivament, aquell dia vaig pensar que no érem un país seriós. Dec ser dels pocs que considerava irrisòria aquella polèmica. Potser perquè em penso que hi ha coses molt més importants que aquesta tempesta de got d’aigua.

Però tornem al que ens ocupa. Abans-d’ahir, la representant espanyola va quedar en bona posició en un festival que va guanyar Ucraïna. Com que no he escoltat la cançó ucraïnesa tampoc puc parlar gaire al respecte sobre si s’ho mereix o no, però sí que puc parlar del festival en si. Per què no hem vist mai una cançó en català, euskera o gallec, occità, aragonès o asturlleonès a Eurovisió? El darrer cop que vam sentir cantar en la llengua de Ramon Llull al festival eurovisiu va ser quan Andorra hi va presentar, a la fase prèvia, Jugarem a estimar-nos, amb Marta Roure. Aquella cançó, que també havia superat un concurs de televisió que feien els diumenges TV3 i Televisió d’Andorra, tenia qualitat. Si molt no m’equivoco, l’havia compost Jofre Bardagí, excantant de Glaucs i un músic de renom (també ho va ser el seu pare). La representant d’Andorra a Eurovisió no va arribar a la fase final, on hi havia cançons que estaven molt per darrere de la que havia cantat Marta Roure. Ja és una llàstima que Andorra no hi concorri (m’imagino que els costos deuen ser molt alts i, amb bon criteri, els diners són molt més necessaris per a altres coses). Però, quan ho faci, em tornaré a mirar el festival, atès que ja veig que al país d’on tinc DNI la meva llengua no és convidada. I per cert, pel que fa a la cançó de Marta Roure, potser tenia massa qualitat per un festival que només entén de política.