Natalia Mena

En els últims, anys estem assistint a l’inici de l’era de la llibertat i la responsabilitat personal (afortunadament per tots els que ens ha tocat estar presents en aquesta època). Després de molts segles marcats per l’esclavitud, l’opressió i els totalitarismes, per fi les societats s’han anat obrint camí per agafar les regnes del seu destí. La cultura de clans i nacionalismes, on unes oligarquies a l’ombra determinaven la vida de la majoria, ja no té cabuda en un món que ha entès que l’existència de cadascun és potestat seva, i per tant al llarg de les pròximes dècades la faraònica dimensió de l’Estat i de la classe política es veurà reduïda dràsticament fins a obtenir una versió minimalista de representació molt bàsica, no tant per una qüestió ideològica, sinó perquè s’està demostrant que és completament insostenible i ineficient.

Per aquest motiu, es pot afirmar que el liberalisme és una tendència que cotitza a l’alça. Aquest parteix de la premissa que els éssers humans han de tenir autonomia per desenvolupar la seva trajectòria vital. L’únic requisit és que utilitzin aquest privilegi de manera madura, conscient i compromesa per tal de respectar la independència de la resta de persones. És a dir, es tracta que els ciutadans recuperin de nou el poder que en el seu dia van perdre en detriment de les institucions que mai els han representat.

És evident que ens trobem davant d’un canvi de paradigma, que si bé és cert que encara li queda molt per recórrer, ha estat incentivat pel despertar de la consciència i la revolució del sistema educatiu. Per tant, estem sent testimonis de com el coneixement s’ha anat democratitzant, el que ha potenciat el pensament crític i l’alliberament de cadenes mentals, així com de falses creences.

La individualitat està adquirint un paper rellevant en els nostres dies, tot i que no té molt bona premsa, perquè sempre se’ns ha adoctrinat a pensar en el conjunt, però sobretot de la manera que l’interessa a l’establishment. És a dir, en comptes de fomentar la nostra singularitat ens hem deixat modelar de forma estandarditzada, i tot aquell que manifesta quelcom diferent o que surt dels cànons establerts és considerat l’ovella negra, i per tant, és repudiat perquè no alteri l’ordre vigent. Però això està patint una transformació imparable i sense precedents, ja que del que ens hem adonat és del poc valor que té la llibertat d’expressió, si no existeix la llibertat de pensament.

Actualment, ens trobem en un nou escenari en el qual s’està produint una lluita entre l’statu quo, que farà l’impossible per mantenir el seu poder i influència i l’emergència de la ciutadania, que ja no vol que ningú li dictamini com ha de viure, fet que aterra als dirigents, els quals no els interessa un poble savi, conscient, responsable i lliure. Prefereixen, o sembla que els convé més, que les persones siguin ignorants, irreflexives, distretes i desempoderades. Per aquest motiu, hi ha molta por per part dels governants a què es conquereixi aquesta llibertat, perquè suposaria la pèrdua de molts dels seus privilegis, entre ells el control que tenen sobre nosaltres. D’altra banda, els individus, per fer aquest salt qualitatiu per la confecció d’una nova realitat i recuperar d’aquesta manera el nostre poder personal, hem de ser valents per vèncer els nostres temors i assumir que som amos de la nostra existència, i que seria un error immens deixar aquesta en mans de tercers.

La defensa d’aquests valors no implica la destrucció de l’Estat, sinó la idea que aquest, com més auster és i menys intervencionista, la societat és més pròspera. Per a molts, aquest principi genera desigualtats, fent que hi hagi una acumulació de capital en mans de quatre, i per tant, consideren que les institucions han de fer valer el seu paper, perquè hi hagi una redistribució de la riquesa, ja que el mercat per si sol no ho fa, però aquest discurs passat de moda cada vegada el compra menys gent, perquè s’han adonat que l’única redistribució que fan és per a ells i per mantenir els seus avantatges, beneficis, gangues, pensions vitalícies i altres gaites pròpies del tinglat que s’han muntat. Per tant, la balança continua descompensada igualment.

Davant aquesta situació estic convençuda que la perspectiva liberal anirà guanyant terreny per sobre d’altres postures, sobretot si sap incorporar una certa sensibilitat social que equilibri les bretxes o desigualtats que hi puguin haver, i sigui capaç de continuar cobrint els aspectes essencials de sanitat, educació, justícia (que tots siguem iguals davant la llei) i tolerància.
Molts es pregunten per què la formula Ayuso ha donat tants bons resultats i ha aconseguit tenir tant d’èxit no només a Espanya, sinó també amb el reconeixement internacional que ha acaparat arreu, doncs bé, el secret és simple: ha sabut traslladar un estil de vida així com contagiar l’entusiasme per una visió lliure i desacomplexada d’entendre la gestió pública de les coses, fins a tal punt que ja es parla inclús de liberalisme a la madrilenya, i de com Madrid s’ha convertit en la comunitat que més creix, més treball genera, millors serveis públics ofereix, més recapta i més abaixa els impostos. La poció no és màgica, és de sentit comú –ja sabem que aquest, en moltes ocasions, brilla per la seva absència–. Sigui com sigui, li està funcionant, perquè el missatge és molt potent: sentir-se lliure i responsable de la teva travessia.

Aquí, al Principat, pròximament els Liberals celebraran les seves primàries. Esperem que el partit pugui sortir reforçat i amb un lideratge clar i consolidat que sigui capaç d’engrescar de nou a la població amb un concepte genuïnament andorrà i una personalitat ideològica que marqui la diferència a l’espera de noves alternatives o formacions polítiques que, de ben segur, prometen i deixaran palès que el sentiment liberal està més viu que mai i té molta projecció de futur.