Sense sostres mentals
Perquè una persona pugui gaudir d’una salut mental sana i forta, cal que tingui les necessitats bàsiques cobertes. Si pensem en quines són aquestes, podem entrar en debat a l’hora de mirar i d’establir quines són prioritàries i quines no. Cadascú tindrà la seva opinió a través de les seves vivències. L’alimentació, el descans, l’oci individual (però també grupal), les relacions socials, l’afecte, la protecció, l’autorealització, entre altres, seran alguns dels exemples.
Parem un moment i fixem-nos en el nadó que acaba de néixer. Aquest, necessita la protecció de la figura adulta, de l’alimentació, del descans... Per tant, les entenem com a necessitats bàsiques perquè són aquells fets o circumstàncies que requerim per sobreviure.
Jo em vull centrar en la necessitat de seguretat.
Observem com, des de ben petits, se’ns proporciona un refugi. Existeixen unes figures parentals, unes relacions significatives que li diuen al nadó: «Ep, tot correcte, pots anar creixent des de la tranquil·litat sense que tinguis por, perquè nosaltres et protegirem i estarem per tu!». El nadó es podrà permetre el luxe d’explorar, de conèixer i apropar-se a allò que li desperta curiositat o a allò que sent por. Serà des de la seguretat percebuda i el pensament del nadó (potser més inconscient) que té unes figures significatives que confien en ell, que li donen seguretat i li diuen que si mai passa res, ells estaran per si pren mal.
Parlem d’un refugi relacional amb altres persones, però també un refugi extern, entès com a domicili i casa. És evident que sense l’altre, sense una segona persona en l’equació, el nadó no creix, d’aquí que potser som éssers socials. Però, perquè això es pugui generar, cal un lloc tranquil i estable. D’aquesta manera, les persones significatives pel bebè podran activar les seves capacitats de protecció i cuidar-lo. Es tracta d’un espai físic que permetrà, en relació amb l’altre, desplegar les mateixes angoixes, les pors, els anhels, la curiositat, l’afecte i l’amor... En la psicoteràpia, un dels seus objectius, és recuperar aquest espai per poder elaborar les preocupacions que ens ocupen el cap.
Quan anem creixent i ens anem fent grans, aquesta experiència de vincle i de refugi que vam viure quan érem petits, l’anirem portant amb nosaltres, com si fos una part interna nostra. Aquesta experiència que ens proporcionava seguretat i estabilitat, ens ajudarà a prendre decisions en el nostre dia a dia, des d’un sentiment de seguretat i confiança pròpia. Ens ajudarà per exemple, a sentir-nos segurs a l’hora de fer un canvi laboral, permetrà també a saber dir que no a segons quines coses, establir límits, a confiar en nosaltres i estimar-nos, a poder afrontar pèrdues i elaborar dols. En definitiva, a viure.
Si tenim interioritzat el record d’una vivència de seguretat, de confort i confiança, ens ajudarà a tenir una base sòlida per poder créixer i sentir-nos forts per poder fer front a les adversitats que ens vagin sorgint a la vida. Però, què passa si aquest espai físic és absent, intermitent o inestable?
L’altre dia llegia a la premsa que el preu mitjà del metre quadrat dels pisos havia augmentat. No només em baso en els articles, sinó en les persones que venen a consulta i que mostren preocupació per la situació actual del país i com això, els afecta en el seu dia a dia. A banda de patir canvis socials els quals han generat moltes pèrdues i inestabilitat, afegim la situació del nostre país en relació amb la dificultat de poder afrontar segons quines despeses relacionades amb els habitatges. Tot això, farà trontollar la salut mental de les persones. Trobem famílies que els hi és difícil poder arribar a finals de mes, no només perquè els preus d’alguns llogaters han pujat, sinó perquè «la vida a Andorra ha encarit», em deien en consulta. Habitatges de luxe, increment de l’IPC, la dificultat de les famílies per rebre ajuts... El sostre de la nostra casa esdevé inestable, per tant, «com podem generar seguretat i confiança si no tenim clar que podrem afrontar aquestes despeses com a família, o ens costarà independitzar-nos si els preus estan desorbitats?». Aquesta situació no només ens afecta als adults, sinó que també als més petits. El clima a casa afecta en el desenvolupament. En els adults ens podrà afectar a la feina, doncs, en els més petits no serà estrany que aquesta situació pugui afectar en la seva educació i en l’adquisició d’aprenentatges en l’escola. «Si no tinc un espai tranquil, com he d’integrar nous aprenentatges des de la calma?».
Diferents estudis confirmen una relació directa entre la situació a casa dels infants amb el fracàs escolar. Com més angoixa percebi l’infant en la seva llar, més dificultats de concentració i atenció, més simptomatologia ansiosa, manifestacions de baixa autoestima i autoconcepte, inclús pot aparèixer la temptativa d’abandonament de l’escolarització. Investigacions epidemiològiques indiquen que entre el 10% i el 20% dels estudiants es veuen afectats per problemes relacionats amb ansietat. No és una barbaritat? Doncs si les persones significatives no poden desenvolupar la capacitat de protecció i l’espai físic és un tema inestable i incert, els nostres infants no tindran la percepció de seguretat i, per tant, no se sentiran confiats per poder afrontar el dia a dia, per la qual cosa el seu rendiment acadèmic es veurà afectat.
Llavors, què fem?