Els valents
Deia Goethe: «Com és d’insensat l’home que deixa transcórrer el temps estèrilment».
Aviat farà 10 anys que, amb ocasió de la meva participació en les Jornades d’Andorra al fòrum de la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent, exposava de manera molt clara que els models productius i social del país estaven esgotats. Acabats. Els primers, base de l’evolució de la riquesa d’Andorra, es podien recuperar, sempre que es contemplessin des de noves perspectives i acompanyats de mesures fins al moment desconegudes al país. Un dels factors clau per aconseguir-ho era ser valents en l’aplicació d’aquestes mesures. Un altre era tenir iniciativa per buscar i desenvolupar nous sectors productius. N’hi han més de factors, segur, potser tants com persones vulguin treballar per assolir-ho, però cal escollir bé. Aquesta exposició de la realitat estava acompanyada de solucions perquè sempre cal aportar solucions als problemes.
Res s’ha fet. No hem estat valents. Una dècada després només hi ha una cosa clara i és que no hi ha una veritable voluntat de canviar res. El canvi ja costa, i molt. Però el concepte de més qualitat i menys quantitat encara té moltes dificultats per imposar-se.
Des del sector privat, algú, fins i tot, avui encara va proclamant sense embuts les excel·lències del comerç i del turisme de massificació. L’argument principal és que, per davant de tot, sempre hi ha la pela, factor fonamental a l’hora de planificar i decidir implantar-se a Andorra. I així està el país, que d’haver pogut ser la Suïssa dels Pirineus ara és un desastre urbanístic, financer i social, riota de tothom que vulgui fer qualsevol comparació amb Estats del mateix ordre.
L’esgotament del model social no era menys preocupant. Avui encara ho és més. Ben mirat potser és el que més angúnia ens ha de fer. D’ell depèn que totes les accions orientades a l’èxit del canvi i la reactivació dels models productius. Al cap i a la fi, les empreses són les persones. I per a modificar-lo o crear-ne un de nou només hi ha un camí: implicació. Santa paraula que aquí fa més por que el diable! El preocupant, però, és comprovar que, a imatge dels models econòmics, aquest model social tampoc canvia.
Tot això, traslladat a peu de carrer implica que, nosaltres ciutadans, si no actuem de manera ferma i decidida, si no ens impliquem d’una vegada i amb objectius honestos en benefici del país, si no deixem de banda les ambicions personals, la darrera oportunitat es perdrà, si no s’ha perdut ja.
I el que realment ens ha d’inquietar, per la seva projecció desconeguda, és comprovar com l’ambició i l’orgull personal s’imposen pel davant de qualsevol altre principi. I encara més inquietant és assistir al sorgiment de petits grupuscles ideològics que crèiem extingits de fa temps.
Són aquells que enarborant conceptes populistes, embolcallats per un perfum patrioterista, carreguen contra tot allò que els és desconegut i estrany. Aquells que no han sabut evolucionar amb els temps i que sempre es veuen atenallats per la por atàvica al canvi. Aquells que no entenen ni suporten que certes coses es diguin sense floritures, a sang. Persones que fan de fantasioses extrapolacions de la seva ment, dogmes de fe incorruptible. Són els salva pàtries de tota la vida de tot arreu i que la història, de la que sembla no n’aprenem mai prou, ens ha demostrat en diverses ocasions que porten a la gent més cap a l’infern que cap al paradís.
Altres, pocs, dediquen moltes hores i dedicació a bastir allò ara inexistent: l’estructura del debat, l’expressió directa de problemàtiques, el disseny de nous conceptes, les propostes més agosarades, les idees creatives, els estudis innovadors, i moltes altres coses que, malgrat que es facin en sentit positiu, fan arrufar el nas als porucs. Fan tremolar les bases d’un model social en el qual, aquells que hi estan tan aferrats, abans que moure’s i lluitar, prefereixen fer-se els ofesos i obrir les finestres per cridar ben fort que «els volen matar» tot ensenyat llurs cues de palla amb grans escarafalls. Aquests que volen i treballen pels canvis són molt valents, i als valents se’ls ha de felicitar. Jo ho faig a cada ocasió que es presenta.
Deia que la història sempre ens demostra, com a mínim, el que hem estat. Malgrat tot, ens entestem a repetir-la. Això és una lliçó emmarcada en el context de la depressió dels anys 30, tan similar als temps que vivim avui: desembre de 1932. Camí de l’exili, Albert Einstein va dir: «És preocupant veure els desequilibrats que estan al poder. És inquietant veure els desequilibrats que envegen el poder».
Tot just un mes després, el gener del 1933, Aldolf Hitler, autoproclamat general dels Sturmabteilung (camises marrons), era nomenat Reichskanzler amb el suport absolut dels conservadors i rics industrials alemanys, aquells que acabarien executats, tancats a camps de concentració o exiliats, gràcies a aquell monstre salva pàtries de florida oratòria al que ells mateixos van entronitzar. Potser no van prestar prou atenció als adjectius.
És molt decebedor comprovar el que deia Goethe. Hem deixat passar el temps de manera estèril. Potser cal fixar-se més en què diu el jugador de bàsquet Karl Malone: «Si veus que el temps passa i tu no avances, potser has de canviar d’hàbits» perquè si no, com deia el poeta Luis de Góngora, «¡se nos va la Pascua, mozas!».