Natalia Mena

L’existència és com un joc infinit de possibilitats en el qual nosaltres hem d’estar disposats a experimentar totes les oportunitats que se’ns presentin per viure-la en plenitud, però això no sempre és fàcil; el treball de connectar amb allò que realment som no resulta senzill, de fet, hi ha molta gent que al llarg del seu viatge vital ni ho intenta i es queda ancorada en el patiment que provoca l’aferrament a les coses terrenals com poden ser la feina, la parella, la llar, el cotxe, els amics, la família, l’ambició per tenir en comptes d’anhelar ser. Però si som capaços d’entendre que som energia i deixem fluir tot allò que ens ha de passar, començarem a perdre la por i a gaudir del trajecte, que evidentment tindrà moments bons i altres de dolents (el món és dual), per la qual cosa hem de ser conscients que no podem retenir allò que no és per a nosaltres; allò que vol marxar, que vol transformar-se, que vol seguir el ritme dels esdeveniments. Tot s’acaba, res és per sempre, per tant ni les circumstàncies positives ni les negatives seran eternes. El canvi està constantment present en l’ésser humà, i aquestes modificacions generalment ens produeixen un dolor inevitable, s’ha de sentir per aprendre, per créixer com a persones, per evolucionar, però no podem deixar que es converteixi en sofriment; aquest és opcional, és a dir, podem decidir no viure angoixats, acceptant la nostra realitat amb tranquil·litat, amb normalitat, i amb la seguretat que tot passa per algun motiu. Això ens permetrà continuar endavant sense defallir i amb la valentia suficient per enfrontar-nos al següent escenari que ens tingui preparat el destí. Quan vivim amb presència, consciència i responsabilitat és quan per fi ens deixem modelar, ens adaptem als successos, les idees, les converses, les presències, les absències, etc., i ens sorprenem així com admirem de tot el que es va produint al nostre voltant.

Arribats a aquest punt la pregunta que em faig en moltes ocasions és per què ens costa tant connectar amb la nostra essència? Probablement la resposta és complicada i requereix d’una anàlisi profunda de cadascun de nosaltres, però en el que coincideixen la gran majoria d’experts interrogats al respecte és que en general vivim en el que s’anomena insatisfacció crònica de l’ego, a causa del nostre complex procés d’evolució psicològica. Des del dia en què naixem ens anem allunyant de la nostra naturalesa més autèntica, la qual queda sepultada i enterrada pel que es coneix com a fals JO. Aquest és el nostre instint de supervivència emocional, el qual ens porta a construir un personatge amb el qual interactuar en el gran teatre de la societat. Per tant, es tracta d’una creació de la nostra ment formada per creences errònies, limitants i falses sobre qui som veritablement. No obstant això, sotmesos al seu embruixament ens interrelacionem amb el nostre entorn com si portéssim unes ulleres amb filtres que acoten i condicionen tot el que veiem. Amb el temps aquesta percepció subjectiva ens genera un sense fi d’il·lusions mentals que impossibiliten que visquem en pau i harmonia amb nosaltres mateixos i amb els altres. Per això viure des de l’ego ens condueix a estar tiranitzats per un empresonament psicològic en no ser amos de nosaltres mateixos, de la nostra actitud, convertint-nos en esclaus de les nostres reaccions emocionals i del nostre context.

Llavors, en quin moment som captius de l’ego? Doncs, quan permetem que el nostre estat d’ànim depengui de les situacions o fets que escapen al nostre control; quan ens victimitzem o ens sentim avergonyits, insegurs inclús ofesos; quan vivim de manera inconscient amb el pilot automàtic posat; quan tractem que la realitat s’adapti a les nostres necessitats, desitjos i expectatives; quan culpem a terceres persones del que ens passa; quan ens prenem els comentaris del altres com quelcom personal, o quan no acceptem els altres tal com són intentant canviar-los per emmotllar-los a com haurien de ser segons nosaltres.

Continuem sotmesos al dictamen d’aquest jo il·lusori quan exigim, critiquem o forcem els altres; quan ens tanquem en nosaltres mateixos per por a què ens passin coses desagradables; quan mai tenim suficient amb el que ens ofereix la vida; quan reaccionem impulsivament sense dominar els nostres actes; quan actuem o treballem moguts per recompenses o reconeixement extern, o quan creiem saber-ho tot i ens resistim a noves maneres d’aprenentatge. Com podeu veure la llista és llarga i segur que tots en algun moment ens podem sentir identificats amb alguns d’aquests casos.

No es tracta tant de demonitzar l’ego, sinó de dominar-lo. Aquest de fet no és ni bo ni dolent, l’ideal seria integrar-lo conscientment en el nostre propi ser, és a dir, conèixer i comprendre allò que ens mou a ser el que som per arribar a acceptar-nos i poder començar a recórrer el nostre camí amb equilibri i serenitat. Es podria dir que l’ego i l’essència són la foscor i la llum, les quals conviuen regulades per la nostra consciencia. Dins de cadascun de nosaltres existeix aquesta dualitat, aquestes dues forces antagòniques que lluiten per ocupar un lloc destacat en el nostre cor. El cert és que només una d’elles és real, mentre que l’altra és completament il·lusòria. L’autoconeixement consisteix en diferenciar una de l’altra desemmascarant l’ego per viure des de la nostra verdadera essència.

Wayne Dyer, psicòleg i escriptor nord-americà, va dir quelcom que comparteixo: «L’ego és tan sols una il·lusió, però molt influent. Permetre que la il·lusió de l’ego es converteixi en la teva identitat pot evitar que coneguis el teu veritable jo».