Amadeu Gallart Economista

Vivim temps difícils, de fet, quins anys de la nostra història no ho han estat? Han variat les condicions de vida però la lluita per una vida digna ha mantingut tota la seva força. El que és clar és que els nostres avantpassats van viure molt més malament que nosaltres. I el que digui que no, que miri les fotos més antigues de què disposem. Hauríem, doncs, d’estar ben immunitzats contra tots els obstacles, públics i privats, que s’interposen entre nosaltres i un relaxat estat emocional. No ho estem, i hem de resoldre que tot plegat va de parella amb la condició humana. Una de les millores que hem conegut són les xarxes socials. M’agrada força ser-ne usuari, especialment, vista la meva edat provecta, de WhatsApp i de Facebook. M’agrada tenir un mur de Facebook, cuidat com un hortet, on pugui anar expressant les meves preocupacions locals, internacionals i còsmiques. M’agrada participar en murs d’opinió on el diàleg flueixi amb una certa normalitat.

No fa pas gaire que vaig penjar en el meu mur de Facebook dues publicacions seguides, una era una foto del cap de govern d’Andorra amb el president de la Generalitat de Cayalunya anunciant que es crearia una delegació del govern català a Andorra, i una altra era una foto d’una reunió entre els equips directius dels patronats hospitalaris de la Seu d’Urgell i de Puigcerdà. Ambdues publicacions les vaig penjar amb comentaris positius malgrat les meves discrepàncies polítiques amb els representants de les institucions ressenyades. Políticament, no tinc cap inconvenient en manifestar-ho, vaig en un vaixell que havia estat el PSUC, després ICV i ara els Comuns. També haig de dir que les meves opinions polítiques poden venir-ne condicionades, però mai no determinades per aquestes pertinences de la meva ànima cívica. Encara hi ha gent que es pensa que els adscrits a un partit hem de manifestar-nos amb un mimetisme total respecte el que opinen els líders que, de manera saludable i contingent, es van succeint.   

Com a conseqüència d’aquestes humils publicacions al meu mur de Facebook vaig rebre un correu privat on se m’acusava de vendre’m a la dreta. He de dir la veritat als meus lectors. Intento buscar la part bona de les coses sense que d’això en resulti ser un pilota; no em resigno de cap manera a no estar d’acord amb posicions concretes pel fet que vinguin de gent allunyada de la meva ideologia personal. Intento que les meves opinions siguin d’esquerres, però la realitat és tan complexa que a vegades cal recórrer a posicions que van en contra de determinades ortodòxies. I aquí hi entra la crispació d’alguns interlocutors que pensen que em desvio perillosament de la tradició política expressada, i això sol passar amb individus, que teòricament són els més propers, ideològicament parlant. Tampoc, ho he de confessar amb pena, he rebut cap oferta econòmica per expressar una opinió orientada interessadament.

El que vull anar a parar amb tot això, és que potser gràcies a la immediatesa o al relatiu anonimat de les xarxes socials, és molt fàcil caure en expressions contundents, tocades per la crispació, que porten a la satisfacció de posseir la veritat i avergonyir el contrari. No sé què en pensarien els grans moralistes, un, tan nostrat com Josep Pla, o un altre més allunyat en el temps, com Michel de Montaigne. No predicarien, especulo, el bon salvatge de Rousseau, allò que tothom té bona voluntat d’entrada, més aviat suposo que ens convidarien a aprofitar l’agilitat i la immediatesa de les xarxes socials per plantejar temes constructius dins de la discrepància. Quadrar el cercle sempre ha resultat una qüestió difícil però és sempre preferible el debat teòric que el fet d’arribar-se a les mans, cosa que un faria fàcilment si fos un Clint Eastwood local, però no és el cas i val més no seguir aquests camins i deixar al cinema el que és del cinema.

El lector que hagi arribat fins aquí, a part del meu agraïment, tindrà la ferma convicció, espero, que els camins de les xarxes socials són transitables i ofereixen paisatges dignes de ser contemplats, però que cal evitar la crispació. Escriure, té això de bo, que pots comptar fins a 10 abans d’oferir una frase, mentre que quan parles ja no pots tirar enrere la maleïda paraula sorgida d’un mal moment. Amic lector, encara que siguis de dretes pots estar d’acord amb mi, la crispació és una mala companyia i cal evitar-la, a casa, al carrer i als fòrums públics.