Paraula de Freud
«Em penedeixo d’haver-la adoptat…». Tothom va emmudir; tot d’una, el que era un intercanvi fluid entre tots els membres del grup terapèutic, s’havia tornat una sala de vetlla. Aquell comentari era un mort del qual ningú volia fer-se càrrec. A priori, era una afirmació que podia causar força rebuig i ella n’era conscient, tant conscient que havia estat un acte premeditat. Volia posar-nos a prova i ho havia aconseguit. El grup terapèutic que se m’havia assignat, restava compungit. L’atmosfera s’havia embafat d’una incomoditat palpable que reclamava que algú intrevingués amb algun comentari banal sobre l’insomni que havia patit aquella nit, que ens permetés fugir per la tangent. Però quin sentit tenia posar-nos a prova?
Li vaig respondre: «Ens acabes de dir que et penedeixes d’haver adoptat a la teva filla… Penso que has de ser molt valenta per a ser capaç de renunciar al que més aprecies del món per tal d’evitar-li el patiment que li pot haver causar tenir una mare amb depressió. L’estimes molt, veritat?»
Es va mossegar el llavi i se li van encendre els ulls. No va ser capaç de dir res; tampoc era necessari…
Terapèuticament, s’havia de validar la seva afirmació, enquadrar-la com fa un fotògraf, jugant amb la perspectiva, per tal que allò que a priori desencaixa i causa malestar, pugui prendre un sentit i tenir harmonia dins de la imatge retratada. Sembla ser, que el que tenia dins era tan gran i tan dolorós que necessitava constatar que qui tenia davant estava a l’altura de l’empresa d’ajudar-la; que un cop oberta la gàbia dels dimonis, el professional no fugiria cames ajudeu-me.
La pacient després d’aquella primera sessió grupal va deixar de venir durant unes sessions; tres setmanes després va aparèixer de nou. Ningú li va preguntar el perquè de la seva absència, se la va acollir i recollir. Aquell dia, vam llegir el conte de l’elefant encadenat de Jorge Bucay. En finalitzar, emocionada, va empassar saliva i va demanar la paraula. Amb una serenitat que encara em produeix un nus al coll quan la recordo, ens va explicar que de petita havia estat abusada sexualment pel seu tiet, que no ho havia explicat mai a ningú, ni tan sols al seu marit i que havia arribat el moment de treure-ho. Era el moment de trencar les cadenes que arrossegava i que la despedaçaven per dins.
Us preguntareu: com pot ser que després de 10 anys de teràpia no ho expliqués al seu psiquiatra? Com a document històric que és, em prendre la llicència de citar textualment la valoració que aquest professional feia a una companya seva sobre la pacient: «He vist a la pacient avui i entenc que provoqui preocupació i que a la consulta t’angoixi. Potser seria bo que et distanciessis una mica. Es tracta d’una pacient que pot ser força refractaria al tractament de qualsevol tipus. Té un nucli malencònic i uns guanys masoquistes –no conscients– que probablement faran fracassar tots els esforços per ajudar-la. Està atrapada en el patiment i un sistema per alleugerir-lo és «exportar-lo» als altres.
Aquell cretí de bata blanca i teories que tufen a naftalina, era totalment incapaç de baixar de la seva poltrona freudiana i escoltar els patiments de la pacient sense prendre de referència el seu ego onanista.
L’objectiu del psicoanàlisi és fer conscient la persona que totes les dinàmiques que la mouen ho fan en un pla inconscient al qual no pot arribar sola, és a dir, que ella no és qui comanda les seves veritables motivacions, les quals resten reprimides. Un cop desarmada del seu autogovern, i com a terapeutes psicoanalistes li proposarem, descobrir junts totes aquestes dinàmiques internes. Amb sort, anys després de dures expedicions a les profunditats de l’inconscient, que ni George Lucas amb Indiana Jones, li plantejarem una teoria críptica, estrambòtica, però versemblant i que faci patxoca, sobre el que li passa (basada sempre en els evangelis de Freud).
Us preguntareu: què passa si la persona no accepta aquesta teoria? Senzill, direm que pateix l’anomenada resistència i la continuarem atenent fins que l’accepti. Un cop l’accepti es produirà el canvi? Com diu aquell conegut acudit d’un amic que li pregunta a un altre sobre si li ha anat bé el tractament terapèutic per la seva incontinència fecal: «Doncs, em continuo cagant a sobre, però ara ja sé perquè és...».
Paraula de Freud, amén.