Francesc Guillaumet Periodista

Una família del Baix Segre viu el seu darrer estiu a la finca que ha cultivat durant tota la vida. El padrí havia fet un tracte de paraula amb l’amo de les terres que el feien propietari dels terrenys i ara comprova que ja no val (a Andorra, fins fa poc, tenien validesa jurídica els acords fets de paraula). No explico res més perquè no cal i perquè s’ha d’anar al cine a veure-ho. Però Alcarràs val la pena. No parlo del poble, que també, sinó de la pel·lícula que va guanyar l’Os d’Or a la Berlinale i que dimarts passat es va preestrenar a la Llotja de Lleida amb un miler de persones al pati de butaques, que no és poc. La pel·lícula és, sobretot, un cant a la pagesia i una forma de reivindicar el modus vivendi d’unes terres de Ponent que sovint han estat oblidades i que ara podran explicar la seva història al món a través del setè art.

Deia que la Lleida de dimarts era la de les grans ocasions. D’entrada l’organització de la preestrena, la Diputació de Lleida, la Paeria i la productora del film de Carla Simón, van ambientar la plaça de la Llotja amb palets, que són les caixes de grans dimensions que els pagesos fan servir per guardar les peres, la poma, les nectarines i tota la fruita que des de principis d’estiu i fins ben entrada la tardor es cull als camps del Baix Segre, la Noguera, el Segrià, el Pla d’Urgell i l’Urgell. La catifa vermella per on passaven les autoritats, els actors i els candidats no era vermella sinó verda, com l’herba que creix sota uns arbres que són metàfora de l’esforç de moltes generacions de pagesos que no només han contribuït a produir una fruita de qualitat que s’exporta a mig món sinó que també han estat els gestors d’un territori que si no fos per la seva feina estaria desertitzat.

Carla Simón va optar per fer aquesta pel·lícula amb actors no professionals. És a dir, que va triar persones de Lleida i del Baix Segre. En definitiva, els mateixos pagesos i els seus fills. La gent que coneix millor la terra perquè la treballa, perquè hi viu i perquè en viu mentre li deixin. I va ser un encert. El jurat de la Berlinale, un dels certàmens més prestigiosos de la cinematografia, ho va tenir clar des del primer moment. Alcarràs explica una història que parla de fruita, sí, però que podria parlar de blat, de panís, de cotó o de qualsevol altra forma de treball de la terra. Per això és una història universal que des de les terres de Ponent estant arribarà a mig món i arribarà al cor dels seus destinataris. Ho fa, a més, en català i més concretament en lleidatà, que és la variant nord-occidental que, amb matisos, també es parla a Andorra. La fonètica, la forma de fer, fins i tot de renegar, farà que molts lleidatans s’hi sentin reconeguts en aquesta pel·lícula. De fet, tothom que ha collit fruita a l’estiu o que és de família pagesa sap que el que explica Alcarràs és la mateixa realitat convertida en ficció a través de la mirada artística que hi aplica la directora.

A més d’una gran pel·lícula, molt recomanable, Alcarràs és un cant a la pagesia, a totes aquelles persones que s’han deixat la pell per mantenir un ofici que produeix aliments i cuida la terra. Especialment significatiu és el moment en què es recrea una vaga de la pagesia. Una vaga per la crisi de preus que durant massa anys ha afectat el sector fructícola de Lleida i que ha deixat tocat un sector al qual tothom li deu molt. Dic que el film és un homenatge a la pagesia i així va quedar clar tot just en acabar. Al tancar-se les llums de la Llotja els aplaudiments no van parar de sonar mentre anaven corrent els crèdits de la pel·lícula. En l’obrir les llums la gent es va girar cap al lloc on hi havia els actors i la directora, veritables protagonistes d’aquesta història. Just davant de les autoritats (hi havia el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el ministre de Cultura, Miquel Iceta) els aplaudiments van anar in crescendo. Van durar molts minuts i el públic dempeus va demostrar que el missatge de la pel·lícula havia calat. L’orgull de ser pagès, de defensar la terra davant de l’especulació i de les crisis de preus es va fer present en aquell moment. Va ser màgic i us l’acompanyo amb la foto de l’instant que va captar el company Tony Alcántara des de l’escenari. Mentre jo i un miler de persones més aplaudíem a fora es preparava un sopar amb productes de la terra, just aquells aliments que s’han cuidat de generació en generació i que han donat un valor afegit a una feina que ve d’anys, que és col·lectiva i que ara, gràcies a la pel·lícula Alcarràs, es podrà veure al món sencer. En aquell moment em va venir al cap l’estrofa d’una cançó del Pardal Roquer que es canta a totes les festes majors de casa nostra i de més enllà de la Panadella: «Som de l’oest de Catalunya, la terra on es pon el sol». És justament això la pel·lícula. Un homenatge a Ponent i a la seva pagesia. Aplaudim.