Terra cremada
L’individualisme de masses explica molt bé la situació en què ens trobem avui. Les masses segueixen sense fissures els dictadors, però també sorprenentment de líders que se’ns diu que beuen de les deus democràtiques, dels quals finalment no sabem en quin tant per cent hi coincidim.
Ens deixem portar, per qui creiem que ens representa i també per qui no. Som massa. La nostra individualitat s’avergonyeix de ser crítica, de plantar cara, d’esgotar-se demanant coherència. Triem que els nostres valors ens siguin favorables –i assequibles– i no pas que s’hagin reconvertit en reptes. I per això mateix desespera la manca generalitzada de curiositat, d’estudi, i de recerca de criteri a l’hora de construir-nos el tros de camí que ens queda, dels més grans als més joves de les tribus, mentre comprovem, atònits, com s’accentua la desbandada d’Andorra cap a la seva desconfiguració definitiva.
Ja no comprem ni tan sols tots els valors que els mitjans llogats pel poder s’entesten a reproduir. En realitat no sabem amb quins valors podem substituir la manca de valors. És una fira enorme.
La massa dilueix d’una manera contínua, de forma perseverant, permanentment, les mostres més visibles que teníem, per conegudes i catalogades, d’adhesió, d’eufòria, de confiança, de vida i d’interacció socials. Més encara en una societat vulnerable, petita i arraulida com la nostra. Ara costa i costarà cada cop molt més. Preferim ser espectadors. Espectadors en una gran massa de caràcter virtual.
Desconfiem a cor què vols de qui ens recalca que hi hauríem de confiar. Però no ho farem públic. No fos cas que esdevinguéssim prescindibles.
Hi ha una desinflada general de reflexió, de fons, de valors, d’argumentació, de llengua. A les institucions, als parlaments, als mitjans de comunicació, entre les converses de la gent. L’elegància dels propòsits ha estat substituïda pels fets consumats. Ja no hi ha somnis. No s’expliquen els projectes per por a no poder-los complir.
No ho hem fet bé, quan les generacions que es formen i depenien –i depenen– de nosaltres no valoren la comprensió lectora. No entenen el que llegeixen. Els costa raonar i concentrar-se. Majoritàriament, arribats a l’edat de la contestació, no llegeixen. Maten el pare. Maten la mare. Maten les tradicions. Maten la lectura. Mortes les idees, és molt més difícil discernir entre el demòcrata i el dictador. Potser sigui el que volen alguns. Però, és la mort de tots.
Consumeixen, això sí. Imatges, xarxes, molta música, lletres que evidencien sovint un violència gratuïta i extrema, i la vida. D’un glop consumeixen la vida. La seva i, si poden, la del seu entorn. Viuen perillosament, com tantes altres generacions han viscut abans però, ara, protegits per la massa i l’estultícia de l’anonimat. No són protagonistes genuïns. Són espectadors.
Són capaços de descobrir que es mouen, es vesteixen i mengen fent el joc a la publicitat. I que, en definitiva, actuar entre la massa els converteix en persones acceptades perquè encaixen en els cànons d’una mateixa generació: la mateixa roba, els mateix tall de cabell, els mateix cos esculpit al gimnàs, els mateixos accessoris. Cal assemblar-se als líders.
Algú els voldria retreure potser que viuen per damunt de les seves possibilitats. I, malgrat ser cert, res no canviarà: els més grans els ho continuarem donant tot –perquè fins ara els ho hem donat tot– a canvi de temps i d’amor que, a penes, gairebé rebrem. I ho sabem.
Arribats a tanta vida consumida en tan poc espai i temps, res no ens pot estranyar ja.
Hem deixat de costat l’equilibri amb el paisatge, amb els recursos naturals, perquè vivim del paisatge, de la neu, dels recursos, però no en harmonia amb ells, malgrat els grans discursos que sabrem dedicar-los un dia, si ens ho proposem.
Hem deixat de costat els símbols més sagrats del nostre passat, i no vivim amb ells sinó en contra seu. Perdrem la sobirania en mans d’Europa, perdrem els costums, l’ànima, els balls, la menja i la llengua davant de tants ciutadans que, arribats aquí, imposen la seva sobirania. I per una bondat malentesa perdem el nostre caràcter, la nostra tossuderia i el respecte per allò que ens havia de perpetuar com a poble.
Vivim còmodament i agraïts per un benestar que no imaginàvem pas de joves, i probablement per això hem sobreprotegit aquells que un dia ens havien de perpetuar.
A cada generació, les seves dificultats, que s’acostuma a dir.
Aquesta roda boja i cruel de la vida no s’atura, escup els febles, els que no són prou autònoms i no saben suportar les dificultats veritables. No ho veurem, però podria ser perfectíssimament possible que les futures generacions esdevinguin esclaves de qualsevol líder de pega.
Occident devora Occident quan, enarborades les banderes de l’ordre polític i de l’estratègia, qualsevol pot agafar de sorpresa els nostres fills –com ara Rússia ha fet amb nosaltres–, aprofitant-se de les eternes contradiccions i debilitats d’una Unió que no és tal.
Fa 200 anys de contínues escaramusses en aquelles terres cremades, en què novament milions d’ucraïnesos de vida anònima i anodina han hagut de repensar-se, traspassar fronteres i fer-se forts en universos paral·lels que no desitjaven. Tornaran a començar –si el destí els ha estat benèvol– i miraran de completar les seves vides en altres punts del món. I, sí, han tingut veritable sort, si han pogut escapar de l’infern de la guerra i de la destrucció.
Per al caçador, tots els sembrats són rostoll. Occident és terra cremada i Andorra no n’és cap excepció.