Natalia Mena

L’any que havia de ser el de la recuperació econòmica després de la sotragada que ha suposat la pandèmia a tots els nivells, està essent l’any que s’ha colat a la festa una convidada que ningú esperava, es tracta ni més ni menys que de la inflació. Els preus han pujat com l’escuma a un ritme que sembla no tenir sostre, si això l’afegim els salaris estancats i els tipus d’interès mínims la combinació d’aquests factors s’ha convertit en la gran amenaça, que està empobrint el nostre estil de vida, sobretot per aquells que no tenen l’opció de negociar la seva remuneració laboral a l’alça o invertir en actius de major risc que sí que estan oferint rendibilitats i almenys ajuden a cobrir o a compensar aquest augment de costos. Per aquest motiu és habitual anomenar a la inflació l’impost dels pobres, ja que bona part de la població s’enfronta inevitablement  a una  pèrdua de poder adquisitiu massiu.

Aquest fet és un fenomen normal en els cicles econòmics del sistema capitalista. No obstant això, en èpoques d’inestabilitat i incertesa com la que estem vivint es dispara d’una forma vertiginosa el que provoca un desequilibri en les butxaques de tothom en general, però dels més desfavorits en particular.

Davant aquesta situació és important que els Estats reaccionin i mirin de parar el cop, prenent mesures que ajudin com a mínim a mantenir la capacitat econòmica assolida fins al moment i que el descens no es converteixi en una bretxa insalvable, que provoqui un empobriment de la societat i de la qualitat de vida. 

La bona notícia és que sembla que al Principat, el Govern per fi s’ha adonat que respecte d’aquesta qüestió s’ha de començar a fer alguna cosa i fa un parell de dies ha presentat un nou paquet de propostes. Dins d’aquestes destaca la llei que obligarà a pujar un 3,3% els sous inferiors a 27.130 euros anuals, el transport públic serà gratuït i s’amplia el llindar pels ajuts al lloguer, a l’educació i a l’energia, així com la reducció de l’IGI en productes d’higiene femenina i infantil. També es pujaran les pensions de jubilació, invalidesa i viduïtat un 3, 6% i hi haurà una devolució parcial dels impostos al carburant.

Estic convençuda que sempre que es prenen decisions d’aquest tipus existeixen opinions per tots els gustos, uns pensaran que no són suficients per pal·liar el brusc impacte de l’escalada de preus, uns altres que són iniciatives fruit d’una estratègia electoralista cara a la futura convocatòria d’eleccions que està a la cantonada, els empresaris segurament no estaran molt contents amb haver d’apujar els sous per nassos i suma i segueix. Però el que és evident i, amb el que segur la gran majoria coincidim, és que alguna cosa s’havia de fer, per tant, benvingudes siguin les possibles solucions per poder fer front a aquest desgavell i ja es veurà en un futur no molt llunyà si han servit perquè passem aquest tràngol una mica menys escanyats.
El cap de Govern, Xavier Espot, va qualificar tot plegat d’una decisió històrica, que tindrà un cost de vuit milions d’euros i un deute que no serà gratuït, essent molt conscient que s’estan hipotecant certs projectes venidors, però amb la convicció que l’obligació dels dirigents és establir prioritats i en l’actualitat el primer és estar al costat de la ciutadania.

Siguin quines siguin les intencions, el cert és que la festa l’ha de pagar algú i ja sabeu que resa la dita per tots coneguda, «ningú regala duros a quatre pessetes», així que aneu-vos preparant, perquè el que no ens cobren per un cantó, més endavant ens ho cobraran per un altre.

Com els diners no cauen del cel s’haurà de modificar el marc pressupostari i canviar l’estratègia de gestió per abordar les necessitats de les circumstàncies actuals. No, si ja diuen que el paper tot ho aguanta, però la realitat s’imposa a les planificacions, de manera que les coses són com son i no com ens agradaria que fossin. 

Podrem estar d’acord o no amb les mesures que s’han plantejat, ens podrem preguntar si no hauria estat millor i menys complicat abaixar impostos d’energia, carburants i de tot en general, si és convenient i adequat disminuir l’estructura de les institucions i no haver de recórrer sempre al maleït deute, que és com una soga al coll que no ens deixa respirar.

Sincerament, jo no ho sé pas, no soc economista, el que sí que m’agradaria és que, de tant en tant, sorgissin idees més creatives, que no anessin a parar sempre allà mateix, és a dir, a demanar uns diners que no tenim i que suposen endeutar a generacions vinents convertint-les en esclaves d’unes decisions estrelles, que no sé si el que fan és que estiguem més estrellats.
Tot i això, cal valorar positivament que com a mínim intentin fer quelcom per millorar la vida de la gent i no només la seva, caldrà estar atents als resultats de les accions que es posin en marxa.

Alfred Marshall, economista britànic, va dir «els diners no es desitgen per si mateixos, sinó perquè la seva possessió proporciona una disponibilitat immediata de poder adquisitiu general en forma adequada».