Francesc Guillaumet Periodista

Ignoro si Andorra té serveis d’intel·ligència encara que suposo que com tot Estat maneja una sèrie d’informacions (oficials o oficioses) que li han de servir per facilitar la presa de decisions. O, si més no, per decidir en la direcció correcta. Imaginem per un moment que al cap de Govern de torn, sigui quin sigui, se li acudís investigar els liberals o els socialdemòcrates. Si voleu ara posem per cas que governen els socialdemòcrates i que s’espia els liberals. Per què han detectat alguna irregularitat a l’oposició? No. Senzillament per les seves idees. Oi que seria un escàndol? Doncs això que a Andorra seria inimaginable i en altres països (democràtics) del món també sembla que a Espanya no ho és tant. Si més no un dels setmanaris més prestigiosos del món, The New Yorker, ha revelat que durant anys s’ha estat espiant els líders polítics i socials de l’independentisme (també periodistes) de manera totalment anòmala i sense cobertura legal. Déu n’hi do...

Segons he llegit, el programa Pegasus que s’ha fet servir per espiar els independentistes catalans permet veure a temps real la vida dels seus protagonistes. Dic la vida perquè el mòbil ja forma part del nostre dia a dia i qui més qui menys hi porta la seva pròpia existència a l’iPhone. Ara bé. A l’hora de buscar responsabilitats tothom xiula. L’exdirector del CNI va dir dimecres que no pot «ni confirmar ni desmentir» que s’hagi fet el que New Yorker assegura que s’ha fet citant una investigació de la Universitat de Toronto. Que el general Fèlix Sanz Roldán digui això entra dins la lògica dels serveis secrets, que per naturalesa no poden revelar res del que fan perquè la seva essència és treballar des del més absolut anonimat. En tot cas després ja avisaran qui hagin d’avisar perquè actuï. Per tant, res a dir sobre les seves paraules. Quan es pregunta al govern de l’Estat també tiren pilotes fora. La ministra de Defensa, Margarita Robles, tampoc no en sap res i s’acull al secretisme que envolta els serveis d’intel·ligència. Ara bé. Com uns i altres miren cap un altre costat, suposo que esperant que la tempesta amaini i qui dia passa any empeny, difícilment se sabrà qui ha ordenat tot això.

Anem a plantejar hipòtesis. Si el govern no en sabés res, voldria dir que el CNI actua a compte propi. Si fos així també seria un escàndol perquè significaria que hi ha uns serveis d’intel·ligència desbocats que actuen al marge del govern. Per tant, algú d’aquest govern hauria de dimitir per no poder controlar un dels pilars tant importants d’un Estat com els seus serveis d’intel·ligència. Vull creure que els serveis secrets no actuen a la brava i com ho vull creure llavors també he de pensar que algun càrrec polític ha ordenat l’espionatge revelat pel setmanari nord-americà. Llavors caldria saber qui ho ha ordenat, per què i amb quina finalitat. Aquesta persona, fos la que fos, també hauria de deixar el càrrec que ocupa perquè no és digne d’un país democràtic tenir algun gestor de la cosa pública que es passa per l’entrecuix els drets més fonamentals de la ciutadania. Per tant, en un i en altre cas hi hauria d’haver dimissions en un país seriós. Ara bé. A l’altra costat de la frontera no dimiteix ni Déu (només cal veure que la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, continua governant com si res hagués passat quan el seu germà es va lucrar, com a mínim, de la compra de mascaretes que va pagar la institució que dirigia sa germana). 

Bé doncs, imaginem que no hi ha cap polític que vulgui deixar de cobrar la pagueta per haver espiat els polítics i els líders socials que defensen una cosa tan perillosa com que un país pugui decidir en referèndum (o sigui, votant) si vol o no ser un Estat. Ara per ara penso que aquesta és la hipòtesi més plausible. La de l’anar fent i fer que el temps ho curi tot. Si fos així, però, això tampoc deixaria en gaire bon lloc els serveis d’intel·ligència espanyols. Més que res perquè una operació d’aquesta envergadura, que hauria de ser més que secreta, s’ha divulgat a mig món a través del bon periodisme de The New Yorker. Això vol dir que els serveis secrets no han fet bé la seva feina. Dit d’una altra manera, significaria que han fet un pa com unes hòsties. Potser perquè no en saben més o potser perquè algú se n’ha anat de la llengua. Ves a saber. El cas és que de secrets en tenen ben poc ara mateix aquests serveis. Pel cap baix, doncs, el responsable dels serveis secrets potser s’hauria de començar a buscar feina perquè la seva gent ha fet un nyap. 

I acabo. La darrera i última consideració és la que em preocupa més. Amb tota la informació acumulada durant aquests anys i captada per mètodes impropis d’una democràcia, què se’n farà? Ara em recordo de l’escàndol que va afectar al darrer tram del govern de Felipe González, quan també es va destapar un cas similar amb escoltes telefòniques del Cesid (precursor del CNI) a personalitats de l’Estat entre les que hi figurava el mateix rei emèrit. Emilio Alonso Manglano, cap dels serveis secrets, va dimitir. També ho va fer el vicepresident del govern, Narcís Serra, i el ministre de Defensa, Julián García Vargas. Passarà el mateix ara? Ja n’escriuré més endavant però em penso que no s’arribarà ni de bon tros a aquest nivell. Llavors s’espiava personalitats de l’Estat. Ara, a ciutadans que defensen la independència de Catalunya. I sembla ser que contra aquests val tot. És el «a por ellos» en versió d’espionatge.