Stéphanie Steinbrecht-Aleix

Fou un temps on els meus visitants, àvids d’espais verds, de natura, d’autenticitat i de competitivitat; del bon servei i del tot obert en diumenges; de les marques que no trobaven en els seus llocs de residència, compartien sobretaules amb cigars i espirituosos que s’allargaven mentre les parelles es delectaven carregades de bosses davant d’aparadors amb les darreres tendències. Un país de llibertats.
Fou un temps on els veritables pioners dels ciments on ara s’alcen torres que s’han menjat les meves muntanyes i on no arriben els nostres Bombers, on arbres de metall de leds o invents eòlics esperpèntics, comparteixen la grisor i la fredor de les avingudes comercials on costa trobar aquell verd que recorda que soc al bell mig dels Pirineus i on a partir de l’horari de tancament, has de sortejar bosses d’escombraries i containers a cada cantonada. 
No recordo qui soc, i he oblidat la meva història.
Però sembla que no se’m permet tenir temps per aturar-me i sospesar el que vull ser perquè he de seguir engolint encara més vehicles, quilometres, tants com aquells que ens separen de Lourdes* en fila índia i més lluny si hi afegim el tràfic diari nacional.
Però tinc sort que continues confiant en mi i que em recordes que valc molt la pena.
Que soc quelcom únic, exclusiu i sobirana del meu futur i del que vull ser. 
Quan et passeges per les meves muntanyes i els meus llacs, pels meus camins a la vora del riu vestits de grandalles i de cirerers, sé que no ho tinc tot perdut.
Sé que em vols protegir i les futures generacions t’ho agrairan. Vols que sigui un territori protegit, reserva de la biosfera on la conservació, la investigació científica i l’aplicació de models de desenvolupament sostenible convisquin amb nous recursos econòmics i oportunitats de negoci. 
Però no t’entenc i estic arribant al límit. Al límit del sentit comú i de la incongruència.
Com m’expliques que a la vora del riu pujant a Arinsal, has pogut definir aquell paratge idíl·lic com a zona industrial on s’estan construint naus i on anirà una gravera? Com m’expliques que al Camí Ral en un dels terrenys, patrimoni de tots vosaltres, has decidit regalar l’extensió de cinc Camps Nous per construir-hi i explotar un laboratori d’assajos de nivell de risc biològic P3?
Com m’expliques que a la Caubella a més d’un servei d’heliport ara també sembla que s’edificarà un equipament hoteler també en terreny públic, que no estava contemplat en les bases del concurs. 
Com m’ho expliques i quan t’aturaràs? 
Estic perdent la meva identitat i la meva essència i et necessito a tu per recordar qui soc i quina és la meva història.
Recorda que l’avarícia trenca el sac, no pots agradar a tothom i has d’aprendre a dir «no». 
No deixis de creure en mi i respecta la meva identitat.
Endrecem plegats errors del passat que encara poden resoldre’s, vestim de verd les torres i convertim-nos en una Forest City que pugui esdevenir un reclam per a generacions futures d’arquitectes que tindran el deure, si o si, de ser respectuosos i previsors amb el medi ambient.
Si les torres s’han menjat les nostres muntanyes, que les torres es converteixin en elles. 
Reformula projectes que reverteixin en la qualitat de vida dels que som aquí, i ens facin tornar a ser competitius. Carrers i carrerons per passejar amb terrasses i bancs, un espai endreçat on els qui ens visitin es trobin immersos en un país de muntanya amb segles d’història, amb un Valira que defugi de colors artificials. 
Posa-ho fàcil als emprenedors, ajuda’ls perquè ells al seu torn puguin recompensar i pagar salaris dignes a professions sense les quines ningú vindria. 
Posa un topall als lloguers comercials desorbitats, només aptes per aquelles multinacionals que trobes aquí i a tot arreu i que fan enrere il·lusions empresarials de joves talents que acaben abandonant els seus somnis juntament amb aquells que ja no somien en trobar allò que em feia única i especial, aquella diferenciació en producte, servei i preu. 
Vull tornar a ser aquella terra promesa, terra d’acollida de tants immigrants que m’han ajudat a construir-me i que em van escollir pel seu projecte de vida, on treballar aquí els permetia tornar després d’una vida laboral amb uns estalvis i una pensió digna per gaudir dels anys que els hi queden.
Necessito que t’aturis i que recordis qui soc. 
No soc cap marca ni cap producte.
No em reformulis passats cada quatre anys, perquè tinc por d’oblidar qui soc 
Estima’m, protegeix-me.
Recorda que tenim la grandesa de la nostra petita dimensió i que soc sobirana. 
Condueix-nos al nostre futur d’un pas segur i consensuat amb l’habilitat dels teus avantpassats i amb la lucidesa i els coneixements de la teva generació.
Sempre teva, 
Andorra. 
*Aquesta Semana Santa han entrat 65.500 vehicles (per quatre metres) 262 quilòmetres. Lourdes es troba a 280 quilòmetres.