Roger Naudí Psicòleg

Jo ja sabia que em lesionaria el genoll, era qüestió de temps; un excés d’intensitat, un mal gest, un salt impossible, un error de càlcul del company de lluita i crac. Després d’aquella operació de peu i d’una recuperació molt complicada en tots els sentits, calia condicionar les cames per tal de protegir-me davant futurs incidents ,però no ho vaig fer.  Em vaig exposar imprudentment i dins les possibles lesions, la meva, va ser una de les lleus: «Esquinç grau 1 del lateral intern del genoll. Repòs d’1 mes i com nou».

I és que després de qualsevol esdeveniment traumàtic o ferida, cal que ens recollim, passem el dolor i finalment sumem una sèrie d’eines emocionals i personals que ens serveixin de múscul que ens revesteixi, ens faci més forts i protegeixi davant futures adversitats. 

Aquest cop sí que estava preparat: «He saltat tard, però a temps d’obrir el paracaigudes», em repetia mentre premia les dents, tancava els ulls i esperava a que em fes efecte el diazepam de 5mg. Jo que estava dins del llit amb la llum apagada, m’imaginava flotant per l’aire; recordo que en aquella visualització jo planejava pel cel, i feia mal temps, però tenia la certesa que arribaria a terra i podria seguir el meu camí. I tot i que feia esforços i aprofitava per a imaginar un futur feliç, no ho aconseguia, era impossible.  

Recordo que l’anterior vegada no vaig tenir tanta sort i em vaig rebentar contra el terra com l’hostessa de vol sèrbia Vesna Vilovic, i sí, jo també vaig sobreviure com ella. 1.0000 metres de caiguda lliure que la van deixar 27 dies en coma, amb politraumatismes i una curiosa i poètica seqüela: una amnèsia de l’accident. I és que l’oblit és necessari i adaptatiu, no pots viure traumatitzat i amb por de tornar a estimar o tornar a la vida amb una actitud i cuirassa anti-vitalista.  

L’altre element essencial, és aquell que un metge amb molt d’enginy em va advertir que em podia receptar, però que era molt car. Jo com a bon hipocondríac, vaig respondre-li: «Faltaria més, recepti’m el que calgui, doctor». Ell va respondre’m: «Temps».
Però perquè les relacions humanes ens poden causar tant de mal? Quina és l’explicació, el motiu, la trampa de tot plegat? Senzill, som mamífers. El mamífer per a sobreviure necessita que l’estimin. Si a una cria no l’estimen en els primers estadis de vida, mor. Aquest instint d’aferrament que sent la cria cap a la mare té un sentit i és adaptatiu, ja que aquesta és totalment dependent i necessita per a sobreviure tot allò que la progenitora li proporciona. En aquesta primera etapa és quan els mamífers integrem tot l’aparell intern de necessitats, ens fem conscients d’aquestes i en un inici, de petits aprenem a demanar-les i en un segon estadi, quan som més grandets, a cobrir-nos-les nosaltres mateixos.  

Tots haurem sentit a parlar de les relacions de dependència, aquelles en què els membres de la parella és vinculen amb aquesta lògica de «necessito de tu per a viure, sense tu no soc res, si te’n vas em moro» i altres frases ridícules que han alimentat dècades i dècades de pantalles, estanteries i radiofòrmules.  

Hi ha relacions que es construeixen d’acord amb aquest mecanisme de dependència típic dels mamífers ens els primers estadis de vida, i que inevitablement i tard o d’hora acaben fent miques l’estat emocional de les persones o conduint a una sàdica addicció relacional.

M’agradaria parlar-vos d’un amic; una persona intel·ligent i sensible, a les portes dels trenta. Fa escassos mesos va sortir amb èxit d’un ingrés a un centre de desintoxicació per abús d’alcohol i cocaïna. A més, coincideix que té una relació de parella que li causa un patiment gegant. L’altre dia estàvem prenent un Aquarius i li vaig fer dues preguntes: «Què és més difícil de deixar, les drogues o la relació?». «La B». «Em deixes que ho escrigui al proper article que faci?». «Mentre mantinguis el meu anonimat, endavant».  

Joan Garriga té un llibre incontestable que és diu El buen amor en la pareja. Aquest assaig sobre les relacions, va arribar a les meves mans en un moment emocionalment complex, i el meu ànim, que no era un altre que el de trobar respostes, va fer que em cridessin l’atenció dos conceptes. La bona noticia: ningú et pot fer feliç; la mala notícia: ningú et pot fer infeliç. Jo, que m’he sentit el més afortunat del món al plantar-me davant d’uns llavis i que alhora m’he sentit el més desgraciat del món en descobrir el punyal de la mesquinesa i la crueltat en les mans de qui estimava, puc dir que sí, que la felicitat i la infelicitat és quelcom més profund i íntim. És rotundament fals que si fulanito/a marxa et moriràs, és més, et convido a ser valent/a i marxar tu. És fals que el sentit vital (si és que existeix sentit vital), depengui d’algú altre que no siguis tu mateix.

Ep! Això no treu que sí s’ha d’estimar, sigui amb passió i entusiasme, t’has de sentir el Messi d’estimar aquella persona; sentir que aquesta creix a la teva vora, admirar-la, sense idealitzar-la i sostenir-la quan calgui, sense salvar-la. En resum, i com canten els Ultimo Ke Zierre «amarse con vicio, hasta ya no poder más». I és que no ens enganyem, sempre, i repeteixo sempre valdrà la pena morir per amor, el que no ho val gens és morir per una trista i decadent dependència emocional.