Un joc de matrioixques
Aquests dies festius el turisme ha tornat a omplir places i carrers, aeroports i estacions de tren. Delerosos de recuperar un temps perdut els ciutadans s’han submergit de nou en el consum d’oci. Mentrestant, però, la lògica bèl·lica va impregnant les nostres vides i el conflicte esdevé cada cop més visible. Un no pot deixar de fer memòria de quan la pandèmia ho va parar tot de forma abrupta. Qui més qui menys recordarà les afirmacions gairebé exaltades al voltant de la idea de que la terrible vivència ens canviaria, transformant-nos en millors persones. I quan això succeïa algun pensador prou important com ara el filòsof i sociòleg francès Edgar Morin remarcava que la crisi climàtica, i amb ella la crisi alimentària que se’n derivaria, representarien una crisi de major magnitud, situant l’assumpte de la covid a l’alçada d’un petit assaig general, un simulacre d’anar per casa. Ara bé, la guerra que ha esclatat a Ucraïna no fa sinó accelerar aquest procés en el qual ja estàvem immersos, tant en l’aspecte mediambiental com alimentari. La contaminació generada per la confrontació, un procés habitual en les guerres però poc estudiat de fet, causarà malauradament danys quantificables: els bombardejos a les infraestructures ucraïneses, a llocs d’emmagatzemament de municions, a oleoductes i també a dipòsits de combustibles acabaran provocant la contaminació de l’aire i de l’aigua amb partícules tòxiques o gasos provinents dels metalls pesants, de les armes convencionals i de material energètic divers, sense oblidar el perill dels materials radioactius. En matèria alimentària, les xifres parlen per elles mateixes: com ara tots ja sabem bona part de la producció mundial de blat prové d’Ucraïna , així com la d’altres productes com l’ordi, l’oli de gira-sol o el blat de moro. Per tant, molt països han començat a patir les conseqüències de la conflagració: a l’encariment de productes alimentaris bàsics s’han afegit en alguns casos les dificultats d’abastiment, ambdós factors vinculats en part també a l’alça de preus en el sector del transport. Els estats més vulnerables han de recórrer a les ajudes del PMA, el programa mundial d’aliments, un organisme creat el 1961 en el marc de les Nacions Unides per a, entre molts altres objectius, proporcionar aliments en casos d’emergència. La xacra de la fam en el món, estabilitzada aquests darrers temps, ja va mostrar una forta embranzida a causa de la pandèmia. Amb l’actual guerra aquest creixement seguirà el seu curs. Per a fer-nos una idea, el PMA alimentava abans del conflicte a uns 125 milions de persones arreu del món i tal com ho ha explicat David Beasley, el seu director, s’han vist obligats a reduir les seves aportacions i en alguns casos aquestes s’hauran de suspendre. La situació resulta crítica al Iemen, a Líbia o al Líban, també a Níger, a Mali o a Txad. A aquest estat de la qüestió cal sumar el fet de que el mercat de fertilitzants també s’ha vist greument perjudicat, per la qual cosa es preveu un encariment generalitzat dels costos de producció. La UE confia en endegar un pla per a que les aportacions voluntàries al programa augmentin, al mateix temps que planeja una propera compra massiva de gra. Els engranatges del nostre sistema econòmic, abans tot just percebuts, ara queden al descobert en motiu de la guerra i de totes les seves implicacions, algunes insospitades pel ciutadà del carrer. Podem comprovar doncs com una crisi en porta una altra: de la crisi bèl·lica a la crisi energètica, i d’aquesta a la crisi econòmica i alimentària, per arribar a una nova crisi, la migratòria, en el que es podria qualificar com un joc infernal de matrioixques.