És només nostre l’Univers?
Vet aquí un punt blau pàl·lid enmig d’un immens univers, llar de totes les espècies amb les quals convivim, tant les descobertes com les que encara romanen a l’ombra del nostre coneixement. Un món dotat d’un seguit de condicions adients per albergar vida, que ha pogut evolucionar i diversificar-se, durant una mica més de 3.800 milions d’anys. Però què és en realitat la vida? Com va convertir-se la Terra en el candidat perfecte per a poder hostatjar quelcom tan extraordinari com és la vida? Quin és el futur que els espera a totes les formes de vida terrestres? I a altres planetes de l’espai exterior també hi ha vida? O som els únics éssers que habitem l’univers?
A totes aquestes qüestions, gens evidents ni trivials de respondre, són a les quals s’adreça l’astrobiologia. La paraula ve del grec, àstron que vol dir estrella, bios que fa referència a la vida i finalment logos que s’identifica amb paraula o ciència. L’astrobiologia és una ciència interdisciplinària que relaciona coneixements d’astrofísica, biologia, química i geologia, entre d’altres, i se centra en l’estudi de l’origen, evolució i futur de la vida a la Terra i explora la possibilitat que aquesta hagi pogut desenvolupar-se en altres mons.
Jo trobo excepcional contemplar la possibilitat de que existeixi vida extraterrestre, i quan parlo de vida extraterrestre no em refereixo a un alienígena amb fisonomia humanoide precisament, sinó a una cèl·lula o microorganisme capaç de desenvolupar les principals funcions vitals. La ciència ficció ha influït en la nostra manera de percebre formes de vida limitant-ne la seva aparença i trobo que és encertat mantenir la ment oberta i creativa perquè quelcom desconegut pot reunir característiques inaudites i sorprenents.
Aquesta recerca es duu a terme centrant els estudis en la vida tal com l’entenem i la coneixem a la Terra: una vida orgànica, és a dir, formada per molècules basades en carboni, necessitant aigua com a element principal i una atmosfera estable. Amb tot, però, l’únic requisit absolut per la vida és una font d’energia. Per això, és interessant determinar la zona d’habitabilitat dels estels, és a dir, delimitar la regió que envolta una estrella on un planeta o lluna pot presentar aigua líquida a la seva superfície.
Per a entendre’ns, visualitzarem un experiment. Imaginem que una foguera al voltant de la qual s’asseuen vàries persones a diferents distàncies. Els que es trobin més a prop, notaran l’escalfor a les galtes i fins i tot la calor podria resultar insuportable. Els que es trobin a una distància mitja gaudiran d’una agradable temperatura, sense sentir calor ni fred excessivament intensos. Finalment, els que es trobin més lluny, gairebé no notaran els efectes del caliu del foc sinó la fresca de la nit i, potser els més fredolics hauran d’abrigar-se més. Bé, doncs, els que es troben a una distància mitja són dins la zona d’habitabilitat, que reuneix les condicions de temperatura i radiació per part de l’estrella (o foguera) ideals per a que l’aigua ni s’evapori ni es congeli. Com més gran sigui la foguera (o equivalentment, més calenta sigui l’estrella), més lluny trobarem la zona d’habitabilitat, i viceversa. Així, els planetes que orbitin a la distància més favorable a l’estrella dins el marge definit per la zona habitable, es convertiran en aspirants a allotjar vida.
Avui dia hi ha en vigor missions que estudien candidats potencials dins del Sistema Solar, indrets on es creu que hi ha més probabilitats de trobar aigua líquida de forma estable. El subsòl de Mart n’és un exemple; també Europa, una de les llunes de Júpiter; o fins i tot Tità o Encèlad, dos satèl·lits naturals de Saturn. A més a més, també s’han explorat diversos exoplanetes, planetes que orbiten estrelles diferents al nostre Sol, que podrien ser habitables. Un altre intent interessant ha estat el d’enviar missatges com el d’Arecibo, que contenia informació bàsica sobre la Terra, el Sitema Solar i l’ésser humà, amb l’objectiu que una intel·ligència extraterrestre el rebés i el desxifrés. Diuen que la prova més irrefutable de que hi ha vida intel·ligent a l’exterior és que, veient el panorama, mai han intentat contactar amb nosaltres. Però bromes a part!
Són l’anhel de saber i la curiositat de l’ésser humà els que impulsen l’evolució del pensament i ens fan exprimir neurones per trobar respostes a les inquietuds de la pròpia existència. El cèlebre doctor Stephen Hawking va citar que «som tan sols una raça avançada de primats en un petit planeta d’una estrella molt normal. Però podem entendre l’univers. Això ens converteix en quelcom molt especial». Per sort o per desgràcia som aquí, en un planeta de mida més aviat modesta, que orbita una estrella molt comú a l’univers. Habitem aquest món i el compartim amb altres éssers vius incapaços de raonar i comprendre el cosmos com ho fem nosaltres, fet que ens fa esdevenir éssers singulars. Per això, és a les nostres mans posar-hi seny i avançar prudentment sense danyar més el nostre entretant insòlit planeta.
Malgrat encara no s’ha trobat cap evidència de vida fora del nostre planeta, l’esperança persisteix, i si mai en trobem, ens esperen resultats prometedors que canviaran el curs de la història de la ciència i de la humanitat. Ben bé ja ho va dir Carl Sagan: «Si estem sols a l’univers, seria de ben segur una terrible pèrdua d’espai». I és que hi ha més galàxies que persones, per tant, resultaria superb per part nostra creure que estem sols, no creieu?