Dilluns de Pasqua
Aquest Dilluns Sant com acostumàvem a fer abans de la pandèmia hem anat a la Diada de Sant Romà de les Bons. Primer a escoltar la missa i després a gaudir de l’assolellat i esplèndid dia que feia mentre preníem l’aperitiu i en tornar a casa a menjar-nos la mona de Pasqua. Que les tradicions són les tradicions! I a mi no m’agrada gens trencar-les.
Després de la finalització de la Quaresma i la Setmana Santa, se celebra el Dilluns de Pasqua, celebració amb origen religiós que simbolitza per al cristianisme el final de l’abstinència dels dies anteriors. Aquest sentit religiós s’ha anat perdent convertint-se en un dia festiu primaveral lligat a l’entrada del bon temps i l’allargament de les hores de llum.
El costum mana que els padrins regalin la mona, que es menjarà el Dilluns de Pasqua, als fillols el Diumenge de Pasqua.
Es tracta d’una tradició molt antiga que es desenvolupa sobretot a les comunitats banyades pel mar Mediterrani, com el País Valencià, Catalunya, Múrcia i les Balears, i en algunes zones de la Manxa i l’Aragó.
Sembla ésser que consumir ous al final de l’hivern era un hàbit ja des d’èpoques prehistòriques, doncs era quan les aus començaven a criar i els humans podien arrabassar-se’ls i consumir-los. Sense remuntar-nos tant, a Egipte sembla que hi havia un cert costum, no lligat a un moment de l’any determinat, de decorar ous prèviament buidats com una pràctica ornamental potser lligada a cultes de fertilitat.
El nom de mona procedeix segons expliquen algunes fonts del vocable de l’àrab antic munna o mouna, que significa provisió per a la boca en al·lusió a una ofrena que els moriscos feien als seus senyors. En canvi, es poden trobar altres fonts que afirmen que el nom de la mona deriva de munus que en grec significa regal.
La veritat és que, abans de l’arribada del cristianisme, l’ou era un símbol de fertilitat a totes les religions i ritus pagans i, a més, les cerimònies de fertilitat anaven unides a l’arribada de la primavera i també al solstici d’estiu.
Al segle XII, l’Església va prohibir menjar ou durant la Quaresma. Aquesta abstinència va provocar que aquells que tenien excedents d’ous als corrals, acabada la Quaresma, els haguessin de regalar entre els seus amics i familiars, perquè era un pecat llençar el menjar. Per tant, es regalava una cistella d’ous frescos decorats pel dia de Pasqua.
Aquestes pintures que decoraven els ous, normalment cuits, eren senzilles en un primer moment (la gent del poble feia servir fulles d’arbre com a patró per decorar els ous) i molt més complexes més endavant. Les classes altes aprofitaven aquest element per destacar-ne la riquesa i els ornamentava amb materials i recursos molt més cars i recarregats.
Amb el temps, aquests ous, es van transformar en ous de xocolata que van anar evolucionant fins a convertir-se en veritables obres d’art a Catalunya, encara que al País Valencià, les mones amb forma de brioix mantenen l’antic costum afegint-ne ous cuits a sobre.
Per acabar, dir que a mi m’agrada més la mona de brioix amb un ou cuit que és la que abans menjava a Alacant, amb totes les seves tradicions incorporades: sortir al camp, berenar, jugar, saltar a la corda o trencar l’ou al front d’algun company, però aquí, a Andorra, ara, ja no puc trobar aquest tipus de mona, així que he de conformar-me amb una gallina de xocolata, però prometo que el proper any faré mones de Pasqua de brioix i penjaré les fotos perquè les vegeu.